jueves, 30 de diciembre de 2010

105 periodistes assassinats al món al 2010


Press Emblem Campaign calcula que 35 periodistes han mort aquest any a Llatinoamèrica mentre exercien el seu ofici

Segons l'informe anual presentat per la ONG independent Press Emblem Campaign (PEC), publicat a Ginebra, Amèrica Llatina és una de les regions més perilloses del món per a la premsa. L'informe dóna a conèixer la mort violenta de 105 professionals en 33 països de tot el món. 


Mèxic ocupa el primer lloc de la llista. Els assassinats a aquesta ciutat s'han vist relacionats amb el narcotràfic i la guerra del territori, que el converteix en el més perillós del món pels professionals del periodisme de denúncia i investigació. Hondures i Irak competeixen per la segona i tercera posició; les dues nacions amb nou periodistes morts com a conseqüència d'atacs contra la premsa des del passat mes de gener. Els segueix Colòmbia, on s'han registrat quatre assassinats, dos menys que a Filipines i un menys que a Rússia, però igual que a Brasil i Nigèria. 

Així, per regions, apunta la PEC: "Amèrica Llatina encapçala la llista de països d'alta perillositat pels mitjans. En aquesta regió 35 periodistes van ser assassinats durant els 12 mesos d'aquest any. Seguint l'ordre, afegeix, Àsia registra 33 assassinats. A l'Àfrica es produïren 14 morts i 11 a l'Orient Mitjà. El continent Europeu ha sofert 12 morts des de principis del 2010. Aquesta epidèmia no sembla trobar cura. La comunitat internacional no ha trobatels mitjans per posar punt i final a aquest mal, ni els mecanismes efectius per dur a judici ràpidament als responsables dels crims."


Fent balanç, l'entitat civil menciona que dos periodistes van morir assassinats a Afganistan, on els talibansmantenen segrestats dos periodistes francesos des de fa un any, per el que s'ha convertit en el segrest més llarg de la història del periodisme. 

En els últims cinc anys, que coincideixen amb l'inici del registre i la publicació d'informes d'aquesta ONG, 529 periodistes van deixar la vida exercint la seva professió. Durant aquest període Irak va ser el país més perillós,amn 127 casos, seguit per Filipines i Mèxic, amb 59 i 47 morts respectivament. La Press Emblem Campaign promou l'adopció d'una legislació internacional per reforçar la protecció dels periodistes en el compliment amb els seus objectius laborals, va recordar la presidenta, Hedayat Abdel Nabi.


martes, 21 de diciembre de 2010

ÉS AQUESTA LA SOCIETAT QUE VOLEM?

2- Racisme


Una de les cares de la globalització és violenta. Fa fora de casa a moltes persones, que es veuen forçades a emigrar a països una mica més rics, com ara el nostre. En altres casos fa esclatar conflictes bèl•lics entre pobles i ciutadans. És habitual sentir discursos que ens posin una bena als ulls i entabanar-nos. Vivim al planeta terra, tots hem evolucionat de la mateixa espècie, venim del mateix lloc, som iguals i ens hem de sentir iguals. Tant dels qui parlen a casa en català com d’aquells que ho fan en castellà, i també d’aquells que arriben i parlen urdú, quètchua o swahili. Amb el sentiment de pertinença de les persones no s’hi juga. La pau es construeix cada dia en cada gest, en cada mirada. La vida quotidiana ha de ser un espai de fraternitat. És clar que hem de ser fidels als nostre país, però entenc per país com a sentiment. Ser fidel al país significa recollir el bo i millor del nostre passat per projectar-lo amb força i determinació cap al futur. La identitat catalana la podem compartir amb el veïnatge, oberts a acceptar també els que els altres ciutadans ens poden ensenyar. Aquest intercanvi ens fa créixer com a persones. Ens hem de sentir ciutadans del món. No podríem entendre la nostra societat sense tenir en compte què passa a la resta del planeta. La majoria de problemàtiques que se’ns plantegen són d’abast mundial, però hi hem de donar una resposta global. Deixem entrar les noves idees en nosaltres!


Mans: Víctor i Cèlia

domingo, 19 de diciembre de 2010

ÉS AQUESTA LA SOCIETAT QUE VOLEM?



1- RESPECTE


S’incrementa la falta de respecte. Les relacions humanes cada vegada són més fredes i interessades. No considerar els altres, les seves opinions i iniciatives ens fa tendir a l’ individualisme, a la no cooperació. Per què no propulsar la solidaritat? És obvi que per aconseguir-ho el valor de la confiança és fonamental. Un país no pot tirar endavant si no té confiança en si mateix. Un pilar essencial de l’educació passa per tenir confiança en un mateix i en els que t’envolten. I tanmateix vivim en una societat de desconfiats. Les regles socials ens fan competir entre nosaltres, comunicar-nos poc amb aquells que tenim a la vora. No confiem en el company de feina ni en el veí de la porta del davant. A vegades, aquesta desconfiança funciona com un mecanisme de defensa davant les presumptes amenaces que ens assetgen. Però aquesta dinàmica portada a l’extrem només ens pot fer sentir aïllats, sols i per descomptat, sense cap possibilitat de guanyar la partida de la transformació social. Avui en dia confiar és arriscat, podem acabar malferits, decebuts en veure com algú s’aprofita de la nostra confiança. Però també és cert que els casos en que la cosa rutlla fan que valgui la pena. Deixem entrar l’empatia i la humilitat en nosaltres! 







( I demà una altra denúnica social)

sábado, 11 de diciembre de 2010

ASMITA; Bed and breakfast

Asmita, bed & breakfast
Avui 10 de desembre s'ha estrenat al Teatre Alexandra Amina, bed and breakfast, un reportatge basat en fets reals que narra l'experiència d'en Dharma que va perdre els dits de les mans i els peus ascendint l'Everest. La posterior ajuda que va rebre d'una família catalana li va canviar el futur i ampliar les seves possibilitats de realització personal.

Dharma era un guia d'alta muntanya, xerpa, que acompanyava les expedicions a l'Everest i programava trekkings. Feia la seva feina amb gran professionalitat. Tenir tanta cura del client, però, li va costar els dits de les mans i els d'un peu. En Dharma va voler cordar les botes d'un home de 76 anys a qui feia de xerpa per aconseguir el Record Guiness en ser la persona amb més edat que ha assolit el cim de l'Everest. El contacte de la pell amb la temperatura sota zero va iniciar la congelació dels dits, que li van ser amputats uns dies més tard, quan va aconseguir baixar sol del cim passats uns dies. La resta de l'equip l'havia donat per desaparegut. Sense dits en Dharma veia com el seu futur s'enfosquia, que no podia seguir amb l'ofici que tant estimava i que amb aquesta nova condició hauria de dependre sempre d'algú altre.

La família gironina Casas Papell, antics clients del guia, el van dur juntament amb la seva dona Asmita a Catalunya i el van acollir a casa seva. La família enviava a Nepal quotes per tal d'escolaritzar els fills d'en Dharma. A l'assabentar-se de la seva pèrdua dels dits no van dubtar en prestar-li ajuda. Durant quatre mesos van fer l'impossible per poder operar-lo i fer que tornés a ser autosuficient. Per recaptar diners per la família nepalesa es van organitzar xerrades a centres excursionistes i altres esdeveniments particulars.

Avui en Dharma treballa altra vegada de guia, tot i que no ascendeix a les expedicions. Asmita, després d'haver-se impregnat de la cultura, les costums i la gastronomia occidental va obrir una casa de menjars a Kathmandú, amb l'ajuda de la família Casas Papell. El reportatge deixa l'espectador amb un bon regust de boca, veient els forts lligams fraternals que uneixen les dues famílies actualment i l'actitud solidària i plena d'humanitat dels protagonistes. Els nepalesos han aconseguit un millor nivell de vida i els catalans se senten interiorment omplerts. I és que els finals feliços, per poc que ens n'adonem, també són possibles.





Per veure el trailer clicar aquí.






miércoles, 1 de diciembre de 2010

PAULO COELHO - CERRANDO CÍRCULOS

Siempre es preciso saber cuándo se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más allá del tiempo necesario, pierdes la alegría y el sentido del resto. Cerrando círculos, o cerrando puertas, o cerrando capítulos, como quieras llamarlo. Lo importante es poder cerrarlos, y dejar ir momentos de la vida que se van clausurando.
¿Terminó tu trabajo?, ¿Se acabó tu relación?, ¿Ya no vives más en esa casa?, ¿Debes irte de viaje?, ¿La relación se acabó? Puedes pasarte mucho tiempo de tu presente "revolcándote" en los por qué, en devolver el cassette y tratar de entender por qué sucedió tal o cual hecho. El desgaste va a ser infinito, porque en la vida, tú, yo, tu amigo, tus hijos, tus hermanos, todos y todas estamos encaminados hacia ir cerrando capítulos, ir dando vuelta a la hoja, a terminar con etapas, o con momentos de la vida y seguir adelante.
No podemos estar en el presente añorando el pasado. Ni siquiera preguntándonos por qué. Lo que sucedió, sucedió, y hay que soltarlo, hay que desprenderse. No podemos ser niños eternos, ni adolescentes tardíos, ni empleados de empresas inexistentes, ni tener vínculos con quien no quiere estar vinculado a nosotros. ¡Los hechos pasan y hay que dejarlos ir! 
Por eso, a veces es tan importante destruir recuerdos, regalar presentes, cambiar de casa, romper papeles, tirar documentos, y vender o regalar libros. Los cambios externos pueden simbolizar procesos interiores de superación. 

Dejar ir, soltar, desprenderse. En la vida nadie juega con las cartas marcadas, y hay que aprender a perder y a ganar. Hay que dejar ir, hay que dar vuelta a la hoja, hay que vivir sólo lo que tenemos en el presente…
El pasado ya pasó. No esperes que te lo devuelvan, no esperes que te reconozcan, no esperes que alguna vez se den cuenta de quién eres tú… Suelta el resentimiento. El prender "tu televisor personal" para darle y darle al asunto, lo único que consigue es dañarte lentamente, envenenarte y amargarte.
La vida está para adelante, nunca para atrás. Si andas por la vida dejando "puertas abiertas" por si acaso, nunca podrás desprenderte ni vivir lo de hoy con satisfacción. ¿Noviazgos o amistades que no clausuran?, ¿Posibilidades de regresar? (¿a qué?), ¿Necesidad de aclaraciones? , ¿Palabras que no se dijeron?, ¿Silencios que lo invadieron? Si puedes enfrentarlos ya y ahora, hazlo, si no, déjalos ir, cierra capítulos. Dite a ti mismo que no, que no vuelven. Pero no por orgullo ni soberbia, sino, porque tú ya no encajas allí en ese lugar, en ese corazón, en esa habitación, en esa casa, en esa oficina, en ese oficio.
Tú ya no eres el mismo que fuiste hace dos días, hace tres meses, hace un año. Por lo tanto, no hay nada a qué volver. Cierra la puerta, da vuelta a la hoja, cierra el círculo. Ni tú serás el mismo, ni el entorno al que regresas será igual, porque en la vida nada se queda quieto, nada es estático. Es salud mental, amor por ti mismo, desprender lo que ya no está en tu vida. 
Recuerda que nada ni nadie es indispensable. Ni una persona, ni un lugar, ni un trabajo. Nada es vital para vivir porque cuando tú viniste a este mundo, llegaste sin ese adhesivo. Por lo tanto, es costumbre vivir pegado a él, y es un trabajo personal aprender a vivir sin él, sin el adhesivo humano o físico que hoy te duele dejar ir. 
Es un proceso de aprender a desprenderse y, humanamente se puede lograr, porque te repito: nada ni nadie nos es indispensable. Sólo es costumbre, apego, necesidad. Por eso cierra, clausura, limpia, tira, oxigena, despréndete, sacúdete, suéltate.

Hay muchas palabras para significar salud mental y cualquiera que sea la que escojas, te ayudará definitivamente a seguir para adelante con tranquilidad. ¡Esa es la vida!

domingo, 28 de noviembre de 2010

El món que ve, en realitat no ve; l'hem de sortir a buscar

El logo d'Ara




El panorama comunicatiu català compta des d’avui, 28 de novembre, amb un nou diari, l’ARA, amb un tiratge d'entre 40.000 i 60.000 exemplars diaris.
El periodista Carles Capdevila, que ha treballat a TV3, Catalunya Ràdio i el diari Avui, entre d'altres mitjans, serà el director del nou diari. El grup Cultura 03, un conjunt d’empresaris i inversors, entre els quals hi ha la fundació Lluís Carulla, el grup Focus, Ferran Rodés o Víctor Font i un grup de periodistes, format per Toni Soler, Albert Om, Antoni Bassas i Xavier Bocsh entre altres, han estat els impulsors del nou diari.
            En un moment de grans reptes, ARA vol contribuir al debat parlant de tot sense dogmes ni límits, perquè Catalunya aposti pel futur amb tota la seva ambició i esdevingui aviat una de les societats europees amb més prosperitat i benestar. L’Ara és un diari de caràcter informatiu general, que comença amb la il·lusió necessària per fer un pas endavant pel nostre país i que s'adreça al nou lector del segle XXI. Ara és una mirada activa, nova, sense hipoteques. És una eina útil per la societat catalana actual que vol explicar el món des de Catalunya i des d’on sigui la notícia. El diari Ara, aposta també per la reflexió futura, pels canvis morals, culturals i econòmics.
            El diari es pot llegir també en versió digital: http://www.ara.cat/
            Ara vol reinventar el periodisme actual, compromès amb la veritat, seriós, profund, veraç, professional i entusiasta. I sobretot, intel·ligent.

             Personalment i des d’aquí felicito als empresaris per haver tingut valor de tirar endavant el projecte en aquests temps tant difícils i desitjo a Ara una llarga trajectòria en què els lectors tinguem la oportunitat d’aprendre a reflexionar i a tenir una visió més crítica del món. 


Per veure el video del llançament, prem aquí

martes, 23 de noviembre de 2010

No importa cuantos años pasen, sé que una cosa será verdadera como siempre. 
Nos veremos pronto.



sábado, 13 de noviembre de 2010

He ahí. -

Detengámonos y releamos una frase especialmente emocionante o un adjetivo que provoque un chispazo en nuestra alma. Esto es lo que le pasa a un lector novel. 

Y entonces, ¿que le queda al lector de segundo nivel? El lector de segundo nivel no sigue el camino marcado por el escritor, el lector de segundo nivel se pregunta por qué el camino pasa por donde pasa.  El lector de segundo nivel quiere conocer cómo se ha escrito el texto. Quiere saber por qué el autor nos ha conducido tan brillantemente hasta hacernos estallar una emoción o cómo ha trabajado su discurso para que sus razones parezcan irrefutables. El lector de segundo nivel se pregunta por el cómo. Y con esta multitud de preguntas multiplica su capacidad de aprendizaje de la escritura. Ese tipo de lector se pone en los zapatos de quién escribe y deja, por decirlo de algún modo, el sofá del lector para saltar a la mesa del escritor. Este es el tipo de lectura que abre más puertas al secreto de la escritura. Una lectura consciente. El lector de segundo nivel muestra su voluntad de escribir, leyendo cómo el autor del texto leería lo escrito; con los porqués y los cómos en la punta de la lengua. 

La Festa Major de la Universitat Autònoma de Barcelona ha deixat pels carrers i espais del Campus mostres de la seva celebració.


Avui, 5 de noviembre, els alumnes que han assistit a classe a primera hora del matí, han pogut constatar l’èxit de la FMUAB. Els carrers i els espais de les facultats eren plens d’ampolles buides, llaunes, cartrons i objectes varis.
La festa, organitzada sense el consentiment del Rectorat del Campus, ha comptat amb una gran participació de joves; estudiants de la pròpia, d’altres universitats i de curiosos que s’hi han aproximat amb la intenció de passar-ho bé.
La celebració va començar dijous 4 de novembre a les 12 del migdia i es va allargar fins la matinada del dia següent amb la presència de barraques, música, paradetes de manualitats, barres, castellers i concerts.

Ara fa un any, al novembre del 2010, el Rectorat de la universitat va retirar el suport a l’esdeveniment, després de 26 anys col.laborant amb la organització. Veient l’èxit que va tenir la diada l’any passat i no volguent deixar perdre un dia tan emblemàtic per la UAB, diversos alumnes de les facultats que la composen es van posar d’acord per tirar endavant una organització que ha permès la celebració de la coneguda i atraient festa. 

Brossa davant l'Hermoteca General de la Universitat. 

domingo, 24 de octubre de 2010

COMENCEM A CASA


Puigcercós inicia la campanya electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya a Ripoll, la seva vila natal, explicant-ne els punts claus. L’acte va reunir cent cinquanta persones entre simpatitzants, militants i curiosos. 


Joan Puigcercós, president d’esquerra republicana de Catalunya, és fill de Ripoll i ha escollit aquesta població per donar el tret de sortida com a candidat a la presidència a la Generalitat de Catalunya. Divendres 15 d’octubre la visita va començar amb l’ inauguració de l’exposició dedicada al president Macià, que dona a conèixer la seva vida política i personal. Acompanyat per Teresa Jordà, alcaldessa de Ripoll i Quico Terradelles,secretari d’organització d’esquerra al Ripollès,  al prendre la paraula, el candidat va elogiar al líder de l’ independentisme català. (Per a més infomració de l'exposició clicar aquí)

Coincidint amb la fira de Santa Teresa, Puigcercós va poder conversar amb els veïns del poble passejant-se per la fira. Va aprofitar també per tastar llonganisseta del Ripollès, gentilesa d’uns firaires que el van convidar. 

A les vuit va començar l’acte central de l’inici de campanya a l’Hotel Solana del Ter. Més de 150 persones vas assistir al sopar-tertúlia entre els quals hi havia simpatitzants i militants del partit, a més d’alguns curiosos que van fer-hi cap per conèixer de primera mà les propostes que inclouen el programa electoral d’aquesta formació política. Primerament va atendre als mitjans. 

Carles Bassaganya, director general d’administració pública i president d’esquerra del Ripollès va obrir l’acte amb un parlament agraint l’assistència i donant la paraula als ponents. Carme Freixa, alcaldessa de Vallfogona del Ripollès, i Teresa Jordà, membres de la llista que la formació presenta per la circumscripció de Girona, van prendre també la paraula.

Teresa Jordà, Joan Puigcercós i Carme Freixa

Sota el lema de “Gent Valenta” es va visionar un vídeo que vol arribar a tots els segments de la població defugint de la idea que voler una Catalunya independent és una cosa de pocs. 

El plat fort va ser la intervenció de Puigcercós, segons ell, únic candidat de comarques.  En tot moment es va mostrar convençut d’una remuntada davant les enquestes que vaticinen una baixada important de vots: -Hi haurà sorpreses. - Va manifestar. 
Com superar la crisi, la reducció de l’atur, autogestió dels impostos i les entitats econòmiques, són alguns dels eixos de la seva campanya electoral que han d’enfortir la consciència de pertànyer a Catalunya per assolir fites d’autogovern pel nostre país. Va posar com a exemple l’arribada del doble carril de la C17 al Ripollès. Puigcercós va recalcar també la importància dels referèndums davant aquesta conscienciació nacional. 

Va acabar animant tothom a anar a votar per evitar l’avanç de la dreta espanyola, que - Des de Madrid ens tiren coces. – en paraules seves. 
Durant l’àpat, que es va fer a continuació, els assistents van poder apuntar en un paper qüestions que ell va respondre àmpliament durant els postres. Les preguntes que no va tenir temps de contestar les ha respost per correu electrònic. 



lunes, 18 de octubre de 2010

Los cínicos no sirven para este oficio.-





Autor: Ryszard Kapuscinski

Títol: Los cínicos no sirven para este oficio, sobre el buen periodismo.

Edició original: Il cinico non è adatto a questo mestiere. Conversazioni sul buon giornalismo.

Primera edició: Febrer 2002.




DADES DE L'AUTOR I LA SEVA OBRA-
Kapuscinski va néixer el 4 de Març del 1932 a Pisnk, un poblet que pertanyia a Polònia, i que actualment està integrat a l’estat de Bielorússia.
Un cop va haver estudiat i es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Varsòvia, es va dedicar al periodisme. Va entrar a formar part de l’agència de premsa estatal polonesa que li va brindar l’oportunitat de viatjar arreu del món com a corresponsal de guerra. Va ser així, viatjant i convivint directament amb l’actualitat, com es va convertir en un dels més grans reporters de la fam, la misèria i les guerres.
Al llarg de la seva vida, va compaginar el periodisme amb la literatura polonesa i anglesa, la publicació de llibres sobre països, gent i situacions exòtiques mostrant sempre un gran compromís social amb els temes tractats.  La seva ètica reflecteix en cada una de les seves obres un profund respecte cap a les persones del planeta que no tenen veu.
L´observació i la intuïció que demostra, ha permès a Kapuscinski arribar als lectors d’una forma directa i pròxima. Els seus textos demostren que és un periodista dels que estan al lloc dels fets,  ja que per explicar i transmetre el món una veritat cal tenir un coneixement físic i directe, sense filtres i emotiu d’ allò que es parla.
Va morir a Varsòvia el 23 de gener del 2007 i la seva mort va significar una gran pèrdua pel món periodístic i pel món en general.

 Anteriors a Los cínicos no sirven para este oficio, entre altres, va publicar les obres Ébano, El Emperador, sobre  l’emperador d’Etiòpia Haile Selassie, El Sha, Cristo con un fusil al hombro, El Imperio, que tracta  sobre l’ensorrament de la unió Soviètica i entrevista testimonis sobre els crims comesos per l’estat rus, Lapidarium IV, fragments de reportatges i Pensamientos, La guerra del fútbol, en que parla sobre diversos conflictes africans i llatinoamericans, Un día más con vida ,on narra la descolonització portuguesa d’Angola al 1975 i la consegüent guerra civil que va desencadenar, Los cinco sentidos del periodista, que recull principis bàsics de periodisme, El mundo de hoy, en el que l’autor reflexiona sobre l’11-S o el 11-M, Viajes con Heródoto, en el que ret homenatge a Heródot, un reporter la filosofia del qual és que dins el món en què vivim n’hi ha molts de diferents.
Amb algunes d’aquestes obres, l’autor va guanyar el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats l’any  2003, per la seva preocupació pels sectors més desfavorits i per la seva independència contra totes les pressions que se’ls presenten, el Premio Letterario Elsa Morante al 2005 i va  ser membre de l’ Acadèmia Europea de Ciències i Arts.

ESTRUCUTURA I VALORACIÓ-
Los cínicos no sirven para este ofcicio és una transcripció de tres debats on Kapucinski va participar. Cada un d’ells tracta d’un tema diferent.
En el primer debat, en el que Maria Nadotti n’és la moderadora, Ryscard ens introdueix al periodisme, al periodisme de veritat, el ben fet, el que aporta personalment i socialment alguna cosa interessant i vàlida. Parla primer del periodisme actual , de les grans innovacions que la tecnologia ha permès en aquest camp. Llavors deixa clar que el periodisme admet un cert risc i sacrifici. És una professió molt exigent, no té horaris. Demana un estudi constant i mai s’acaba d’investigar. 

Periodisme és una carrera eterna; hem de profunditzar constantment en els nostres coneixements, el món canvia constantment i dia rere dia cal estar pendent de tot. És molt important la predisposició a aprendre sempre més.  Kapuscinski parla també de la remuneració de la professió. Cal anar escalant mica en mica però un periodista, generalment mai és ric. Finalment contesta a la pregunta que Maria ha formulat, com l’experiència personal influencia en el que s’escriu.  Per fer-ho diferencia dos tipus de periodisme, els serfs de la gleva i els directors. Aquests últims són els grans executius, els que veuen la informació com un mercat i una manera de guanyar diners. I els diners s’aconsegueixen amb l’espectacle. D’aquesta manera la informació es va separant de la cultura, es va convertint en un gran negoci on el que importa és guanyar sobreposant-se al rival, estar pendent sempre dels altres mitjans i anar per davant. El seu objectiu és treure’n el màxim benefici possible i aquesta no és la manera d’exercir el bon periodisme.

Kapuscinski diu que no es pot parlar d’allò que no es coneix.  S’ha de constatar personalment un fet, una situació, les paraules d’una persona per llavors poder-les transmetre. El periodista s’ha d’acostar a la veritat. Per això els periodistes que treballen amb les persones, que intenten entendre les seves històries, que han d’explorar i investigar, l’experiència personal és fonamental per l’ofici. Ser èticament correctes és una de les principals responsabilitats que es requereixen. S’ha de treballar també l’empatia per fer vertader periodisme intencional, un periodisme que lluiti per alguna cosa. Reflexiona, a més, sobre les fonts de la informació. Per ell, cal allunyar-se de les versions oficials, les rodes de premsa, i el poder en general. Sense deixar de banda els esdeveniments històrics, el periodista ha d’esforçar-se a trobar les seves pròpies informacions aprofitant les ocasions i superant la barrera que existeix entre llengües, un dels més grans problemes comunicatius. 


La primera part acaba amb un recordatori que Kapuscinski fa dels seus inicis en l’ofici i alguna experiència. Parla del poder dels mitjans de la informació i de la manipulació que se’n pot arribar a fer. Aquests decideixen què és i què no és noticia. Si se’n parla, el món ho sap però si un fet no apareix als mitjans és com si aquest fet no hagués existit.
Cada any més de cent periodistes són assassinats i uns quants centenars més empresonats o torturats. En diferents parts del món es tracta d’una professió perillosa, qui decideix dedicar-s’hi està disposat a deixar-se la pell, amb risc i patiment, el periodista no pot ser un cínic de cap de les maneres.

La segona entrevista, feta per Andrea Semplicia a Itàlia el 28 de novembre de 1999, tracta un dels temes que Ryszard Kapucsinski més bé coneix, Àfrica. El periodista repassa amb rigor i fluïdesa algunes de les personalitats que ha conegut de primera mà del continent i els seus principals fets històrics.  Ens aproxima a la lluita de les colònies europees a Àfrica i la busca de la seva independència. Parla d’Argèlia, d’Abdelaziz Bouteflika i la seva

problemàtica territorial, la revolta dels Mau-Mau que va sacsejar Kènia des del 1950, de l’emperador d’Etiòpia Haile Selassie i els seus objectius aconseguits, de Ghana i Kwane Nkrumah, del primer ministre del Congo Patrice Lumbumba i el seu assassinat, i l’alliberament de Sudáfrica gràcies a Nelson Mandela, a qui veu com un segon Che Guevara. Acaba amb una explicació i raonament del desencís que retorna a tots aquests paísos a la pobresa, a la no emancipació i a un abandonament de la lluita per l’evolució del país.
Aquesta part, i l’oratòria de Kapuscinski deixen clara la dedicació del periodista a l’Àfrica. Els seus coneixements són propis d’algú que hi ha residit durant molts anys.



La tercera part està dedicada a una conversa entre Kapuscinski i l’escriptor John Berger, qui també és crític d’art. Maria Nadotti és la moderadora. Aquesta conferència va formar part del congrés “Veure, Entendre, Explicar: literatura i periodisme en un final de segle”, organitzat per la revista Línia d’Ombra a Milà al novembre del 1994. S’admiren mútuament però en alguns aspectes tenen punts de vista diferents. El diàleg és intens i reflexiu. Tracten la literatura i el periodisme i de com s’influencien entre ells. Parlen també de la sociologia i de la manera d’entendre la història i el món. Berger ho reflexa amb les seves obres de camperols, símbol de recórrer al passat i a la història per trobar solució als problemes presents. Les obres de Berger tracten de camperols i d’aquesta manera de veure el món basada en l’esforç, en la proximitat i en el passat. En canvi Kapuscinski decideix treballar la seva obra partint dels viatges a zones llunyanes i diferents a la europea. Així reflecteix el món, ha d’anar al lloc dels fets per poder-los escriure. Cada un amb la seva manera de crear, coincideixen que el que importa i el que es valora és el resultat final, i la manera com aquest resultat afecta al lector, oient o receptor.

Haver llegit Los cínicos no sirven para este oficio m’ha proporcionat un més ampli ocneixament sobre el periodisme. Kapuscinski m’ha sabut transmetre magníficament la sensació de descobrir la veritat. Les seves paraules són plenes de veritat. Les històries que explica van existir de veritat. Trobo un encert que els protagonistes de les seves experiències siguin, més que els fets, les persones amb qui s’ha anat trobant i coincideixo amb ell que les fonts personals són una eina bàscia pel periodisme. Aquest fragment de l’obra ho exemplifica perfectament: 

Para los periodistas que trabajamos con las personas, que intentamos comprender sus historias, que tenemos que explorar y que investigar, la experiencia personal es, naturalmente, fundamental. La fuente principal de nuestro conocimiento periodístico son “los otros”. Los otros son los que nos dirigen, nos dan sus opiniones, interpretan para nosotros el mundo que intentamos comprender y describir”.

La lectura m’ha proporcionat una motivació per començar la professió de la millor manera possible.




martes, 12 de octubre de 2010

Una vaga desigual. (Diari, 29-S 2010)

07: 30
Em trobo a l’estació de Sants amb la Meritxell, la Judit i la Sandra. Hem pensat que veure l’ambient que es respira en un punt com aquest a primera hora del matí, quan aglomeracions de gent es disposen a agafar el transport públic per anar a treballar, pot ser interessant. Però dimecres 29 de Setembre s’hi respira tranquil·litat, l’estació està pràcticament buida. Uns quants grups de piquets s’hi passegen i informen a la poca gent que camina pel vestíbul. Ens diuen que el seu objectiu és vigilar la zona (sense especificar què és el que vigilen) i així, reivindicar-se. Des de dos quarts de cinc de la matinada que són desperts i s’han repartit per diferents punts de Barcelona. Ens expliquen que respecten les persones que volen treballar però creuen que aquesta decisió comporta conseqüències negatives. El metro i la Renfe fan serveis mínims, els trajectes de l’AVE s’han anul·lat i algun bar-restaurant ha obert. Ens dirigim als dos punts d’informació que hi ha per demanar com s’està vivint des de l’estació la Vaga General. Hi ha quatre o cinc treballadors que compleixen també els serveis mínims. Ens informen que l’estació ha estat oberta des de dos quarts de set i que a dos quarts de deu ja romandrà tancada. Més tard, a les cinc , tornaran a funcionar uns serveis mínims de metro fins les vuit de la tarda. Un 80% del personal que treballa a l’estació de Sants ha decidit fer vaga i de moment no s’han trobat amb cap incident remarcable.



8:30.
Ens dirigim cap a plaça de Sants, on s’hi reuneix el piquet informatiu del barri. Podem comprovar que els que el formen són majoritàriament nois joves. Duen pancartes i d’una ràdio situada al mig de la plaça sona música que els joves acompanyen amb les seves veus. A les nou comença la petita manifestació. Al piquet s’hi han anat afegint persones i junts entonen tots lemes que anteriorment han assajat. D’aquesta manera avança la massa tallant el carrer. Hi ha algun noi que es dedica a tombar els contenidors que va trobant i el arbustos decoratius que hi ha a les voreres. Tanquen les persianes dels comerços que hi ha oberts i fan parar els autobusos que circulen. Al cap de cinc minuts arriben els Mossos d’Esquadra.



Seguim voltant pel barri, i parlem amb una professora de la Llar d’Infants Lloret, escola concertada. Ens informa que el professorat docent no fa vaga i que hi ha hagut retards relacionats amb el trànsit i la dificultat de desplaçar-se. No tots els alumnes, però, han assistit a classe.

Baixant pel carrer de Sants la majoria de comerços han tancat les portes. Ara bé, les farmàcies, cafès, forns, estancs i bancs són oberts, hi ha clients dins, com qualsevol altre dia. Ens apropem a un quiosc i podem constatar que el dia 29 hi ha diaris però són més prims, sense promocions. Els propietaris estan atemorits per si algun grup de piquets pot fer malbé el seu negoci, per això tenen la persiana mig abaixada.

Sabem que a les dotze del migdia es reuneixen tots els grups de piquets a Plaça Catalunya davant l’antic Banc Espanyol de Crèdit, ocupat des del dia 25. Davant el banc BBVA ens trobem un grup de manifestants provinents de la UGT i la CNT. Parlem amb un dels seus membres i ens explica que de bon matí s’han col·locat davant la porta i els treballadors del banc no hi han pogut accedir, per això està tancat. Ens diu també el perquè dels seus actes, a què diu NO:
-        A l’acomiadament més fàcil i barat.
-        A la temporalitat abusiva
-        A donar més poder als empresaris
-        A la congelació de les pensions
-        A les retallades salarials i socials.
-        A la hipotecació del futur dels joves treballadors.

Ens diu també, que deixant de banda els aspectes econòmics hem de pensar en la nostra dignitat, en les desigualtats que es poden originar i en la humanitat en general. Que ells no només es manifesten contra la retallada i reforma econòmica, que van més enllà. Ells fan vaga pensant el futur, per crear una consciència social.



Constatem que les boques dels ferrocarrils i metros estan tancades.



12:00
Els okupes es van concentrant davant del Banc. Amb aquest acte de protesta reivindiquen la vaga com un mecanisme per lluitar contra la banca i el sistema capitalista. Aquests pertanyen majoritàriament al grup “Moviment dels 25”, que conviden a tots aquells que s’hi vulguin sumar. Des de dies anteriors i avui durant tot el matí han estat fent debats, concerts i tot tipus d’activitats per acompanyar la protesta. A la façana de l’edifici podem veure-hi una desena de cartells, el més gran dels quals diu: “ La banca ens asfixia, la patronal ens explota, els polítics ens menteixen, CC.OO I UGT ens venen.”




12:10
Els grups de piquets es concentren a Plaça Catalunya provinents dels diferents barris de Barcelona. La zona de davant la porta del banc comença a omplir-se de gent i s’impossibilita el pas del tràfic. Els vianants no passen. De fons, sona la ràdio. (contrabandaFM, Radio Bronka 104.5Radio PicaRadio RSK).  També se senten crits, petards, reivindicacions i música. Els fotògrafs pugen sobre les estàtues i la font del centre. Nosaltres quatre ens ho copiem.
Des del balcó, es fa un discurs, animant al grup, expressant els seus ideals. Algunes de les paraules van ser: “Drets de les mestresses de casa, de la treballadora, consciència política, obrera del futur de l’economia espanyola, contractes fixes.””No deixem mai un company enrere, mantenim la calma davant les provocacions policials, lluitem perquè se sentin els desitjos obrers, de la dona i de la societat.  Sortim al carrer per les nostres exigències i les nostres solucions per acabar amb l’atur, l’encariment de la suma de l’euro, acabem amb les desigualtats econòmiques, acabem amb la presó proletària.

12:45
Arriba la CNT i comença la manifestació de piquets. Envolten Plaça Catalunya tancant els comerços que han decidit fer jornada laboral.
La manifestació avança fins l’entrada de les Rambles on hi ha furgonetes d’antidisturbis aparcades. Aquesta es deriva cap al carrer Pelai. Treballadors i clients queden atrapats dins els locals amb la persiana baixada. Alguns manifestants emplenen els panys de silicona, cosa que fa que quedin tancats permanentment. Els contenidors cauen a terra, i tanques tallen la circulació. Les pintades a les parets són constants.



13:30
La manifestació es radicalitza fins al punt de cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana. Hem de córrer amunt i avall. Els radicals llancen pedres als antidisturbis, es cremen papereres, als aparadors s’hi poden llegir frases reivindicant ideals diversos. La premsa captura cada moment. Els antidisturbis actuen amb pistoles de pilotes de goma i porres. Els vianants es refugien com poden, dins els comerços que ara han tancat tots les portes. I d’aquesta mateixa manera, el rebombori es va allargant fins les sis de la tarda. Radicals i antidisturbis baixen la la Rambla, es continuen cremant papereres i arbustos, fent destrosses pel Passeig de Gràcia. Pels carrers de Barcelona es respira una tensió continuada.





























17:00
CNT i CGT han començat una manifestació paral·lela. Es manifesten contra les pèssimes condicions de treball de la immensa majoria de les empreses, l'incompliment continuat dels convenis, cobrar menys salari de l'estipulat, treballar sense assegurar, tenir contracte de mitja jornada i treballar-la sencera, l'obligació de fer hores extres si no vols que t'acomiadin, no tenir vacances adequades o fer la feina que et manin encara que no et correspongui i el menyspreu amb que els governants, polítics i mitjans de comunicació tracten treballadors.

17:30
Comença la manifestació pacífica convocada per la UGT, CCOO, Internacional i USOC. Aquí, les persones manifestants ja no són tant joves, semblen més adultes. Les senyeres, pancartes, banderes sindicalistes i escrits reivindicatius acompanyen el riu de gent que omple el Passeig de Gràcia.




CCOO, va assegurar amb el seu discurs de cloenda un cop la manifestació va finalitzar que al voltant d'unes 400.000 persones van sortir a manifestar-se pels carrers de Barcelona, un 80% dels treballadors es va declarar en vaga i el consum elèctric va baixar un 24%, segons dades sindicals.

Més enllà de les valoracions que faci el govern estatal, les diverses administracions, els mass media, i els mateixos "agents socials", el fet és que l'èxit de la vaga ha estat. Si, molta gent va sortir a manifestar-se al carrer, però els fets parlen per si sols, l’aturada no va ser complerta, ni molt menys. Qui el 29 de setembre va voler fer vida normal la va poder fer. Amb les excepcions puntuals d'aquells serveis vinculats a sectors com els transports o la indústria.