105 periodistes assassinats al món al 2010

Press Emblem Campaign calcula que 35 periodistes han mort aquest any a Llatinoamèrica mentre exercien el seu ofici

Segons l'informe anual presentat per la ONG independent Press Emblem Campaign (PEC), publicat a Ginebra, Amèrica Llatina és una de les regions més perilloses del món per a la premsa. L'informe dóna a conèixer la mort violenta de 105 professionals en 33 països de tot el món. 

Mèxic ocupa el primer lloc de la llista. Els assassinats a aquesta ciutat s'han vist relacionats amb el narcotràfic i la guerra del territori, que el converteix en el més perillós del món pels professionals del periodisme de denúncia i investigació. Hondures i Irak competeixen per la segona i tercera posició; les dues nacions amb nou periodistes morts com a conseqüència d'atacs contra la premsa des del passat mes de gener. Els segueix Colòmbia, on s'han registrat quatre assassinats, dos menys que a Filipines i un menys que a Rússia, però igual que a Brasil i Nigèria. 

Així, per regions, apunta la PEC: "Amèrica Llatina encapçala la llista de països d'alta perillositat pels mitjans. En aquesta regió 35 periodistes van ser assassinats durant els 12 mesos d'aquest any. Seguint l'ordre, afegeix, Àsia registra 33 assassinats. A l'Àfrica es produïren 14 morts i 11 a l'Orient Mitjà. El continent Europeu ha sofert 12 morts des de principis del 2010. Aquesta epidèmia no sembla trobar cura. La comunitat internacional no ha trobatels mitjans per posar punt i final a aquest mal, ni els mecanismes efectius per dur a judici ràpidament als responsables dels crims."

Fent balanç, l'entitat civil menciona que dos periodistes van morir assassinats a Afganistan, on els talibansmantenen segrestats dos periodistes francesos des de fa un any, per el que s'ha convertit en el segrest més llarg de la història del periodisme. 

En els últims cinc anys, que coincideixen amb l'inici del registre i la publicació d'informes d'aquesta ONG, 529 periodistes van deixar la vida exercint la seva professió. Durant aquest període Irak va ser el país més perillós,amn 127 casos, seguit per Filipines i Mèxic, amb 59 i 47 morts respectivament. La Press Emblem Campaign promou l'adopció d'una legislació internacional per reforçar la protecció dels periodistes en el compliment amb els seus objectius laborals, va recordar la presidenta, Hedayat Abdel Nabi.

ÉS AQUESTA LA SOCIETAT QUE VOLEM?

2- Racisme


Una de les cares de la globalització és violenta. Fa fora de casa a moltes persones, que es veuen forçades a emigrar a països una mica més rics, com ara el nostre. En altres casos fa esclatar conflictes bèl•lics entre pobles i ciutadans. És habitual sentir discursos que ens posin una bena als ulls i entabanar-nos. Vivim al planeta terra, tots hem evolucionat de la mateixa espècie, venim del mateix lloc, som iguals i ens hem de sentir iguals. Tant dels qui parlen a casa en català com d’aquells que ho fan en castellà, i també d’aquells que arriben i parlen urdú, quètchua o swahili. Amb el sentiment de pertinença de les persones no s’hi juga. La pau es construeix cada dia en cada gest, en cada mirada. La vida quotidiana ha de ser un espai de fraternitat. És clar que hem de ser fidels als nostre país, però entenc per país com a sentiment. Ser fidel al país significa recollir el bo i millor del nostre passat per projectar-lo amb força i determinació cap al futur. La identitat catalana la podem compartir amb el veïnatge, oberts a acceptar també els que els altres ciutadans ens poden ensenyar. Aquest intercanvi ens fa créixer com a persones. Ens hem de sentir ciutadans del món. No podríem entendre la nostra societat sense tenir en compte què passa a la resta del planeta. La majoria de problemàtiques que se’ns plantegen són d’abast mundial, però hi hem de donar una resposta global. Deixem entrar les noves idees en nosaltres!

Mans: Víctor i Cèlia

ÉS AQUESTA LA SOCIETAT QUE VOLEM?

1- RESPECTE

S’incrementa la falta de respecte. Les relacions humanes cada vegada són més fredes i interessades. No considerar els altres, les seves opinions i iniciatives ens fa tendir a l’ individualisme, a la no cooperació. Per què no propulsar la solidaritat? És obvi que per aconseguir-ho el valor de la confiança és fonamental. Un país no pot tirar endavant si no té confiança en si mateix. Un pilar essencial de l’educació passa per tenir confiança en un mateix i en els que t’envolten. I tanmateix vivim en una societat de desconfiats. Les regles socials ens fan competir entre nosaltres, comunicar-nos poc amb aquells que tenim a la vora. No confiem en el company de feina ni en el veí de la porta del davant. A vegades, aquesta desconfiança funciona com un mecanisme de defensa davant les presumptes amenaces que ens assetgen. Però aquesta dinàmica portada a l’extrem només ens pot fer sentir aïllats, sols i per descomptat, sense cap possibilitat de guanyar la partida de la transformació social. Avui en dia confiar és arriscat, podem acabar malferits, decebuts en veure com algú s’aprofita de la nostra confiança. Però també és cert que els casos en que la cosa rutlla fan que valgui la pena. Deixem entrar l’empatia i la humilitat en nosaltres! 

( I demà una altra denúnica social)

ASMITA; Bed and breakfast

Asmita, bed & breakfast

Avui 10 de desembre s'ha estrenat al Teatre Alexandra Amina, bed and breakfast, un reportatge basat en fets reals que narra l'experiència d'en Dharma que va perdre els dits de les mans i els peus ascendint l'Everest. La posterior ajuda que va rebre d'una família catalana li va canviar el futur i ampliar les seves possibilitats de realització personal.

Dharma era un guia d'alta muntanya, xerpa, que acompanyava les expedicions a l'Everest i programava trekkings. Feia la seva feina amb gran professionalitat. Tenir tanta cura del client, però, li va costar els dits de les mans i els d'un peu. En Dharma va voler cordar les botes d'un home de 76 anys a qui feia de xerpa per aconseguir el Record Guiness en ser la persona amb més edat que ha assolit el cim de l'Everest. El contacte de la pell amb la temperatura sota zero va iniciar la congelació dels dits, que li van ser amputats uns dies més tard, quan va aconseguir baixar sol del cim passats uns dies. La resta de l'equip l'havia donat per desaparegut. Sense dits en Dharma veia com el seu futur s'enfosquia, que no podia seguir amb l'ofici que tant estimava i que amb aquesta nova condició hauria de dependre sempre d'algú altre.

La família gironina Casas Papell, antics clients del guia, el van dur juntament amb la seva dona Asmita a Catalunya i el van acollir a casa seva. La família enviava a Nepal quotes per tal d'escolaritzar els fills d'en Dharma. A l'assabentar-se de la seva pèrdua dels dits no van dubtar en prestar-li ajuda. Durant quatre mesos van fer l'impossible per poder operar-lo i fer que tornés a ser autosuficient. Per recaptar diners per la família nepalesa es van organitzar xerrades a centres excursionistes i altres esdeveniments particulars.

Avui en Dharma treballa altra vegada de guia, tot i que no ascendeix a les expedicions. Asmita, després d'haver-se impregnat de la cultura, les costums i la gastronomia occidental va obrir una casa de menjars a Kathmandú, amb l'ajuda de la família Casas Papell. El reportatge deixa l'espectador amb un bon regust de boca, veient els forts lligams fraternals que uneixen les dues famílies actualment i l'actitud solidària i plena d'humanitat dels protagonistes. Els nepalesos han aconseguit un millor nivell de vida i els catalans se senten interiorment omplerts. I és que els finals feliços, per poc que ens n'adonem, també són possibles.




Per veure el trailer clicar aquí.

PAULO COELHO - CERRANDO CÍRCULOS

Siempre es preciso saber cuándo se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más allá del tiempo necesario, pierdes la alegría y el sentido del resto. Cerrando círculos, o cerrando puertas, o cerrando capítulos, como quieras llamarlo. Lo importante es poder cerrarlos, y dejar ir momentos de la vida que se van clausurando.

¿Terminó tu trabajo?, ¿Se acabó tu relación?, ¿Ya no vives más en esa casa?, ¿Debes irte de viaje?, ¿La relación se acabó? Puedes pasarte mucho tiempo de tu presente "revolcándote" en los por qué, en devolver el cassette y tratar de entender por qué sucedió tal o cual hecho. El desgaste va a ser infinito, porque en la vida, tú, yo, tu amigo, tus hijos, tus hermanos, todos y todas estamos encaminados hacia ir cerrando capítulos, ir dando vuelta a la hoja, a terminar con etapas, o con momentos de la vida y seguir adelante.

No podemos estar en el presente añorando el pasado. Ni siquiera preguntándonos por qué. Lo que sucedió, sucedió, y hay que soltarlo, hay que desprenderse. No podemos ser niños eternos, ni adolescentes tardíos, ni empleados de empresas inexistentes, ni tener vínculos con quien no quiere estar vinculado a nosotros. ¡Los hechos pasan y hay que dejarlos ir! 

Por eso, a veces es tan importante destruir recuerdos, regalar presentes, cambiar de casa, romper papeles, tirar documentos, y vender o regalar libros. Los cambios externos pueden simbolizar procesos interiores de superación. 

Dejar ir, soltar, desprenderse. En la vida nadie juega con las cartas marcadas, y hay que aprender a perder y a ganar. Hay que dejar ir, hay que dar vuelta a la hoja, hay que vivir sólo lo que tenemos en el presente…

El pasado ya pasó. No esperes que te lo devuelvan, no esperes que te reconozcan, no esperes que alguna vez se den cuenta de quién eres tú… Suelta el resentimiento. El prender "tu televisor personal" para darle y darle al asunto, lo único que consigue es dañarte lentamente, envenenarte y amargarte.

La vida está para adelante, nunca para atrás. Si andas por la vida dejando "puertas abiertas" por si acaso, nunca podrás desprenderte ni vivir lo de hoy con satisfacción. ¿Noviazgos o amistades que no clausuran?, ¿Posibilidades de regresar? (¿a qué?), ¿Necesidad de aclaraciones? , ¿Palabras que no se dijeron?, ¿Silencios que lo invadieron? Si puedes enfrentarlos ya y ahora, hazlo, si no, déjalos ir, cierra capítulos. Dite a ti mismo que no, que no vuelven. Pero no por orgullo ni soberbia, sino, porque tú ya no encajas allí en ese lugar, en ese corazón, en esa habitación, en esa casa, en esa oficina, en ese oficio.

Tú ya no eres el mismo que fuiste hace dos días, hace tres meses, hace un año. Por lo tanto, no hay nada a qué volver. Cierra la puerta, da vuelta a la hoja, cierra el círculo. Ni tú serás el mismo, ni el entorno al que regresas será igual, porque en la vida nada se queda quieto, nada es estático. Es salud mental, amor por ti mismo, desprender lo que ya no está en tu vida. 

Recuerda que nada ni nadie es indispensable. Ni una persona, ni un lugar, ni un trabajo. Nada es vital para vivir porque cuando tú viniste a este mundo, llegaste sin ese adhesivo. Por lo tanto, es costumbre vivir pegado a él, y es un trabajo personal aprender a vivir sin él, sin el adhesivo humano o físico que hoy te duele dejar ir. 

Es un proceso de aprender a desprenderse y, humanamente se puede lograr, porque te repito: nada ni nadie nos es indispensable. Sólo es costumbre, apego, necesidad. Por eso cierra, clausura, limpia, tira, oxigena, despréndete, sacúdete, suéltate.

Hay muchas palabras para significar salud mental y cualquiera que sea la que escojas, te ayudará definitivamente a seguir para adelante con tranquilidad. ¡Esa es la vida!