Aquest cap de setmana hem netejat el pis a fons. He buidat tot l’armari i m’he endut cap a Campdevànol tots els estris que he utilitzat aquest últim curs. Un curs que ha estat l’inici d’una “nova etapa de la meva vida”, com se sol dir. Mentre fregava, enfilada a una escala, els armaris més alts de la cuina, he comparat la Cèlia de fa un any amb la Cèlia actual. I són forces les diferències que li he trobat. Diferències exteriors, visibles i palpables, i diferències interiors, aquelles que triguen tant a consolidar-se.
Ha estat un any de canvis. En primer lloc, i el desencadenant de tot plegat, ha estat entrar a la Universitat. Recordo les tardes de l’estiu passat buscant un pis desesperadament. Que fos al centre de Barcelona (calia rebaixar les ganes de globalitzar-nos a la gran ciutat), que fos prop d’una línia de Metro i que aquesta coincidís amb una parada de FGC per anar fins a la Universitat Autònoma de Barcelona. Calia que hi hagués un supermercat molt aprop, i un forn de pa per comprar-nos l’esmorzar i el berenar. No estava de més buscar-lo sobre una botiga de roba, per poder desconnectar de l’estudi continu i forçós, després d’haver anat a treure diners al banc de davant, també. I si teníem perruqueria, copisteria, peixateria i quiosc a la vora, més que millor. Un gimnàs o un parc per anar a córrer era imprescindible: calia omplir d’alguna manera l’immens buit que m’ha deixat el no practicar cada dia la gimnàstica artística. Quina gran satisfacció que es complissin tan somniades prediccions. I encara més satisfacció em comporta, ara, pensar en el bon ambient que es respira al pis després d’un any de convivència. Haig d’agrair a l’Edgar, la Maria i la Tània per posar-me, i posar-nos, les coses fàcils. Per haver pogut ser sempre natural. I per recrear una autèntica família. És una gran tranquil·litat tenir la convicció que a l’arribar a casa hi haurà tres persones a qui recórrer per a qualsevol cosa.
Més portes se m’han obert amb el nom de periodisme. He pogut constatar la bona elecció que vaig fer en acabar el batxillerat. Comunicar és realment al que vull dedicar els meus dies. Per a fer-me lloc en aquesta professió cal que el periodisme actual faci un gir de cent-vuitanta graus. I la responsabilitat directa per fer-lo possible rau en tots nosaltres, els estudiants. En mi, l’estudiant. M’agrada el que aprenc, i vull aprendre més. Tinc professors que admiro i m’agrada veure que el que tracto a les aules puc viure-ho paral·lelament a la realitat. Potser és això el que més em motiva del periodisme; el constant canvi. En aquest aspecte, ha estat una “sort” que durant el 2010-2011 hi hagi hagut tants esdeveniments importants i decisius a nivell mundial. Suculents terratrèmols xilens, el pacte entre EEUU i Rússia per reduir l’armament militar, l’erupció del volcà islandès, l’agudització de la crisi econòmica grega i l’expansió d’aquesta a tot Europa. La prohibició de les “corridas de toros” a Catalunya, ETA anuncia l’anul·lació d’accions armades ofensives, la convocatòria a Vaga General el 29 de Setembre, el rescat dels trenta-tres miners atrapats a la mina xilena. Les filtracions de Wikileaks, referèndums per a la independència arreu de Catalunya, les protestes revolucionàries i manifestacions dels estats àrabs en contra les polítiques imposades dels seus països, el terratrèmol del Japó, el Barça guanya la Champions a Wembley, es celebren les eleccions municipals espanyoles, i autonòmiques catalanes que comporten un canvi de color al govern, i un llarg etcètera de successos més. Trobo del més interessant viure tot això de prop; buscar-hi pros i contres i fer un anàlisi complet de tot. Cal vibrar amb el periodisme, comprometre’s-hi. Agafar al vol totes les oportunitats que se’m presentin per exercir-lo. Sigui on sigui.
Amb el primer curs de carrera també he conegut moltes persones diverses. Persones diverses que alhora compareixen interessos i actituds similars a les meves. He establert vincles personals que no hauria imaginat abans. Sabia que a la Universitat s’ampliaria el meu ventall de contactes però no havia imaginat com aquests calarien en mi. Dono les gràcies a una sèrie de persones per contribuir en la meva evolució i creixement personal. Companys de curs que han esdevingut veritables acompanyants dels meus dies universitaris, dins i fora la facultat. Gràcies, sobretot, a cada un de vosaltres per haver-me mostrat realitats que fins el moment desconeixia, per descobrir-me una nova dimensió d’aquest sentiment tant complicat anomenat amistat. Aquestes relacions interpersonals han contribuït, a més, a conèixer-me més profundament a mi. I ara, a finals de juny del 2011 sé com n’és d’important creure en un mateix per seguir avançant. S’estronquen puntals que creia indestructibles, i cada ú va seguint el que la seva consciència i expectatives dicten. Potser és cert que la distància provoca l’oblit. O més que l’oblit, l’adaptació. He après també a no canalitzar la pròpia felicitat únicament en una altra persona i a transformar els errors i temors passats en un pòsit de força pel futur. Intento tancar cercles i trobo que el que més m’omple últimament són detalls que a simple vista semblen insignificants. Detalls que abans també hi eren però no valorava com es mereixen.
La cuina ha quedat impecable i hem encès encens per tancar aquest curs tan ple d’experiències amb olor a lavanda. Dic adéu, temporalment, a posar-me el despertador a dos quarts de vuit, a demanar a la Tània que em faci el dinar perquè el seu li queda més bo i a robar sucs de préssec a la Berdu. Dic adéu, temporalment, a l’agobiada que em sento quan agafo el ferrocarril i dic adéu, temporalment, a la por constant a perdre la T-Jove. Dic adéu, temporalment, a l’aula Magna i a l’Starbucks, a entaforar dos matalassos a la meva minúscula habitació. A quedar-me a les 12:00 al banc Barrabrava. Dic adéu, temporalment, al Vapor Vell, al Fornet i a l’Avinguda Madrid. Al sofà blau i a la fregidora enganxosa. Dic adéu, temporalment a l’estudi de TV, a la cua de la copisteria de la Plaça Cívica i als menús de 4,75 euros. Dic adéu al periodistasenacción i a posar-me ultra-mega-nerviosa abans d’una presentació oral. A l’agafar l’ascensor per mandra a baixar les escales i a la carpeta amb gespa verda estampada. Dic adéu, temporalment, al cafè de la màquina, al pis de Carrer Tallers i als dijous nit. Dic adéu, i només temporalment, per encarar un estiu amb il·lusió i tornar a començar la meva vida d’estudiant universitària de periodisme a l’octubre vinent. Amb un somriure sincer.
