- Un any després

Aquest cap de setmana hem netejat el pis a fons. He buidat tot l’armari i m’he endut cap a Campdevànol tots els estris que he utilitzat aquest últim curs. Un curs que ha estat l’inici d’una “nova etapa de la meva vida”, com se sol dir. Mentre fregava, enfilada a una escala, els armaris més alts de la cuina, he comparat la Cèlia de fa un any amb la Cèlia actual. I són forces les diferències que li he trobat. Diferències exteriors, visibles i palpables, i diferències interiors, aquelles que triguen tant a consolidar-se.

Ha estat un any de canvis. En primer lloc, i el desencadenant de tot plegat, ha estat entrar a la Universitat. Recordo les tardes de l’estiu passat buscant un pis desesperadament. Que fos al centre de Barcelona (calia rebaixar les ganes de globalitzar-nos a la gran ciutat), que fos prop d’una línia de Metro i que aquesta coincidís amb una parada de FGC per anar fins a la Universitat Autònoma de Barcelona. Calia que hi hagués un supermercat molt aprop, i un forn de pa per comprar-nos l’esmorzar i el berenar. No estava de més buscar-lo sobre una botiga de roba, per poder desconnectar de l’estudi continu i forçós, després d’haver anat a treure diners al banc de davant, també. I si teníem perruqueria, copisteria, peixateria i quiosc a la vora, més que millor. Un gimnàs o un parc per anar a córrer era imprescindible:  calia omplir d’alguna manera l’immens buit que m’ha deixat el no practicar cada dia la gimnàstica artística. Quina gran satisfacció que es complissin tan somniades prediccions. I encara més satisfacció em comporta, ara, pensar en el bon ambient que es respira al pis després d’un any de convivència. Haig d’agrair a l’Edgar, la Maria i la Tània per posar-me, i posar-nos, les coses fàcils. Per haver pogut ser sempre natural. I per recrear una autèntica família. És una gran tranquil·litat tenir la convicció que a l’arribar a casa hi haurà tres persones a qui recórrer per a qualsevol cosa.

Més portes se m’han obert amb el nom de periodisme. He pogut constatar la bona elecció que vaig fer en acabar el batxillerat. Comunicar és realment al que vull dedicar els meus dies. Per a fer-me lloc en aquesta professió cal que el periodisme actual faci un gir de cent-vuitanta graus. I la responsabilitat directa per fer-lo possible rau en tots nosaltres, els estudiants. En mi, l’estudiant. M’agrada el que aprenc, i vull aprendre més. Tinc professors que admiro i m’agrada veure que el que tracto a les aules puc viure-ho paral·lelament a la realitat. Potser és això el que més em motiva del periodisme; el constant canvi. En aquest aspecte, ha estat una “sort” que durant el 2010-2011 hi hagi hagut tants esdeveniments importants i decisius a nivell mundial. Suculents terratrèmols xilens, el pacte entre EEUU i Rússia per reduir l’armament militar, l’erupció del volcà islandès, l’agudització de la crisi econòmica grega i l’expansió d’aquesta a tot Europa. La prohibició de les “corridas de toros” a Catalunya, ETA anuncia l’anul·lació d’accions armades ofensives, la convocatòria a Vaga General el 29 de Setembre, el rescat dels trenta-tres miners atrapats a la mina xilena. Les filtracions de Wikileaks,  referèndums per a la independència arreu de Catalunya, les protestes revolucionàries i manifestacions dels estats àrabs en contra les polítiques imposades dels seus països, el terratrèmol del Japó, el Barça guanya la Champions a Wembley, es celebren les eleccions municipals espanyoles, i autonòmiques catalanes que comporten un canvi de color al govern, i un llarg etcètera de successos més. Trobo del més interessant viure tot això de prop; buscar-hi pros i contres i fer un anàlisi complet de tot. Cal vibrar amb el periodisme, comprometre’s-hi. Agafar al vol totes les oportunitats que se’m presentin per exercir-lo. Sigui on sigui.

Amb el primer curs de carrera també he conegut moltes persones diverses. Persones diverses que alhora compareixen interessos i actituds similars a les meves. He establert vincles personals que no hauria imaginat abans. Sabia que a la Universitat s’ampliaria el meu ventall de contactes però no havia imaginat com aquests calarien en mi. Dono les gràcies a una sèrie de persones per contribuir en la meva evolució i creixement personal. Companys de curs que han esdevingut veritables acompanyants dels meus dies universitaris, dins i fora la facultat. Gràcies, sobretot, a cada un de vosaltres per haver-me mostrat realitats que fins el moment desconeixia, per descobrir-me una nova dimensió d’aquest sentiment tant complicat anomenat amistat. Aquestes relacions interpersonals han contribuït, a més, a conèixer-me més profundament a mi. I ara, a finals de juny del 2011 sé com n’és d’important creure en un mateix per seguir avançant. S’estronquen puntals que creia indestructibles, i cada ú va seguint el que la seva consciència i expectatives dicten. Potser és cert que la distància provoca l’oblit. O més que l’oblit, l’adaptació. He après també a no canalitzar la pròpia felicitat únicament en una altra persona i a transformar els errors i temors passats en un pòsit de força pel futur. Intento tancar cercles i trobo que el que més m’omple últimament són detalls que a simple vista semblen insignificants. Detalls que abans també hi eren però no valorava com es mereixen.

La cuina ha quedat impecable i hem encès encens per tancar aquest curs tan ple d’experiències amb olor a lavanda. Dic adéu, temporalment, a posar-me el despertador a dos quarts de vuit, a demanar a la Tània que em faci el dinar perquè el seu li queda més bo i a robar sucs de préssec a la Berdu. Dic adéu, temporalment, a l’agobiada que em sento quan agafo el ferrocarril i dic adéu, temporalment, a la por constant a perdre la T-Jove. Dic adéu, temporalment, a l’aula Magna i a l’Starbucks, a entaforar dos matalassos a la meva minúscula habitació. A quedar-me a les 12:00 al banc Barrabrava. Dic adéu, temporalment, al Vapor Vell, al Fornet i a l’Avinguda Madrid. Al sofà blau i a la fregidora enganxosa. Dic adéu, temporalment a l’estudi de TV, a la cua de la copisteria de la Plaça Cívica i als menús de 4,75 euros. Dic adéu al periodistasenacción i a posar-me ultra-mega-nerviosa abans d’una presentació oral. A l’agafar l’ascensor per mandra a baixar les escales i a la carpeta amb gespa verda estampada. Dic adéu, temporalment, al cafè de la màquina, al pis de Carrer Tallers i als dijous nit. Dic adéu, i només temporalment, per encarar un estiu amb il·lusió i tornar a començar la meva vida d’estudiant universitària de periodisme a l’octubre vinent. Amb un somriure sincer.

És aquesta la societat que volem III ?

La falsedat i la hipocresia són valors que s'estenen ràpidament. És molt més fàcil que la feina la facin els altres,obviar el compromís i la responsabilitat i triar el camí fàcil per aconseguir l'èxit. Vivim a un món on ens trepitgemuns als altres. Ens fixem un objectiu i els mètodes per aconseguir-los no són l'important, podem fer servir el que sigui. Cal però obrir el camp de visió. Tenir seguretat en tu mateix i conèixer els nostres límits. Cooperant també s'assoleixen objectius, sense trampes, sense mentides. Saber estar és una qualitat que va més cara cada dia que passa. 


Saber estar significa també saber acompanyar, i ser acompanyat, que no és la mateixa cosa. En un món individualista com el nostre, aquesta capacitat per comprendre el trencaclosques de les relacions i encaixar-se a un mateix en el lloc que més li escau, a un mateix i als altres, és tot un valor a l'alça. Avui en dia no som persones que vivim en un mateix grup i fem les mateixes coses, sempre. Més aviat ara som aquí amb aquests i més tard serem allà amb aquells altres. 


Per això hem de valorar tant la capacitat de relacionar-nos i fer coses plegats, perquè hem de trepitjar molts escenaris distints al llarg del dia que ens demanen regles del joc diferents a les nostres. Hem de ser peces autònomes capaces d'establir lligams per dur a terme projectes que ens beneficiïn personalment i que ens beneficiïn a tots.

ARA VIVIM AQUÍ, 6 HISTÒRIES D'IMMIGRACIÓ AL RIPOLLÈS

Diuen que l'experiència és la base per la comprensió. Fer aquest treball m'ha proporcionat una sèrie de coneixements que m'han permès descobrir la complexitat de la paraula immigració. 

Quan es parla d'immigració hi ha uns punts generals i vàlids per tots aquells que han arribat a casa nostra d'altres terres més o menys llunyanes. Per què han d marxar del seu país natal? Què els obliga a deixar-ho TOT? Amb quins entrebancs i sorpreses es troben en aquest incert viatge? Correspon la realitat del país amb les seves imatges i informacions inicials? La gent els rep com ells esperen? Saben adaptar-se i esforçar-se en aquests nous entorns? Es manté viu el desig del retorn? 

Les respostes a aquestes preguntes podrien omplir el guió del treball. Tanmateix, tot i ser les mateixes preguntes, he pogut constatar que les respostes són ben diverses, que cada persona viu el procés de manera diferent. 

Ara, havent acabat el projecte, puc citar uns quants dels punts i conclusions que n'he pogut extreure. 

Un dels trets bàsics perquè la integració sigui un fet, és el coneixement de la llengua del lloc de residència. Per arribar a aquest coneixement és necessària la relació constant amb la població autòctona i la voluntat de voler conèixer la nova cultura i intentar comprendre-la i respectar-la. L'activitat lingüística del català, per exemple, és causa i conseqüència d'aquesta integració; si parlem més bé el català, la integració serà més fàcil, i per altra banda, si hi ha una constant relació amb la població autòctona, el català s'aprendrà més ràpidament. 

He vist també, que la tolerància és fruit del coneixament. Només si coneixem un fet, una situació o una persona ho podem jutjar. Popularment, si hom conegués a fons el significat d'immigrar, molts dels problemes de desigualtats existents s'eliminarien. Molts tòpics massa arrelats sobre la immigració falsegen la realitat. Per això és important el diàleg, les paraules. Aquests evite enclaustraments, ens obren portes cap a noves idees i nous punts de vista. D'aquesta manera és més fàcil conviure plegats. 

La interrelació de cultures pot ser un fet enriquidor per la societat i també com a persona. Tot el que es coneix de nou va ampliant els nostres coneixements i alhora va ampliant la nostra personalitat. La trobada del "tu" és un recurs essencial per la construcció del "jo". 

Un altre Factor que m'ha cridat l'atenció és el pes de la religió en la vida diària d'alguns entrevistats. Cada religió té unes pròpies particularitats. En el nostre cas, la religió catòlica té uns preceptes que comparats amb la religió delsnouvinguts ens fan reacis a acceptar-les, fet que es dóna també a l'inrevés. Això, en ocasions, pot originar xocs socials que ens allunyen. Cap religió és millor que cap altra. Malauradament, els mitjans de comunicació i l'imaginari popular augmenten aquestes diferències. 

Les persones que abandonen el propi país per tal de buscar un futur amb millors condicions, moltes vegades no veuen satisfetes les seves expectatives veient-se obligades a acceptar feines precàries, sovint molt per sota de la seva qualificació i capacitats, donant-se el cas d'haver de treballar o bé sense papers o bé amb un sou més reduït que una persona del país que fa la mateixa feina. En aquests casos les persones acabades d'arribar s'adapten qualsevol tipus de feina amb l'objectiu de sobreviure i tenir uns ingressos regulars. L'objectiu és millorar tan a nivell social com econòmic i l'esforç en aquest sentit és continu. Hi ha qui ho aconsegueix i qui no. Amb l'impacte de la crisi econòmica moltes d'aquestes persones s'han vist obligades a retornar al seu país. 

Tot i que el fet migratori sempre s'ha donat, actualment estem a l'inci de les migracions a nivell global. El futur que tenen aquestes és incert. Estan preparats els països receptors i els seus polítics per assumir aquestes migracions? Hi ha prou polítiques? Les societats seran prou dúctils i madures per conviure amb aquestes onades migratòries? 

Tot i les problemàtiques que se'n puguin derivar animo a fer tots l'esforç per tal que aquest mestissatge no siguiuna font de conflictes, sinó quelcom positiu. Tots ens hem d'esforçar per conviure sense perdre la pròpia identitat. Ja que com diu el cantautor de Xàtiva, "qui perd els orígens, perd la identitat". 






10-01-2010
2n Batxillerat, IES Abat Oliba, Ripoll.

Futur i periodisme

La paraula Wikileaks s'ha convertit en una de les més utilitzades actualment, tan si es tracten temes periodístics, ètics, polítics, sociològics o filosòfics. La connotació d'aquesta, però, és ben variada. Per a uns, reflecteix un espectacle de primer ordre digne d'admirar i per a uns altres un atac a la seguretat intenracional. Internet va ple de notícies sobre Julian Assange, que és titllat d'inquietant i sorprenent. I a partir d'aquí les interpretacions divergeixen en lloances i desqualificacions. El que per a tots és clar és que Assange practica un periodisme de relvelació, que ajudat per la perspicaç tecnologia revela documents de la diplomàcia nord-americana considerats confidencials. S'ha necessitat molt poc temps per aconseguir tota aquesta informació.  El mètode? El desconeixem. El que sabem és que és un mètode eficaç. Així doncs tota la transperència que Assange aconsegueix està envoltda de misteris. Sense tota aquesta tecnologia la manera d'aconseguir la informació de ben segur que hauria estat diferent. 

Aquest mitjà clàssic d'obtenció d'informació, però, està amenaçat, i també ho està l'ofici en general. Amenaçat pels interessos de la propietat dels mitjans, que reduint la informació dels missatges a un simple negoci ens condueix cap a un mercantilisme desproporcionat. També pels interessos dels més poderosos que seleccionen i elegeixen els continguts. I amenacen també les últimes tecnologies digitals que juntament amb la globalització permet a tota mena de persones esdevenir productors de discursos i missatges i expandir-los mitjançant la web a tota la societat, sense cap acreditació. 

El periodista curiós, compromès, format amb mirada pròpia, lliure, exigent i rigorós que vetlla pels interessos del receptor perd pes. La realitat actual doncs, obliga al periodista a recórrer a nous mètodes de comunicació. Cal adaptar les propostes informatives a la digitalització, amb l'aspiració que cada receptor pugui conformar una opinió pròpia. Això serà possible si el resultat de l'activitat periodística es fa imprescindible per diferenciar els missatges interessants i professionals dins el desori general que circula pel ciberespai. Aquest nou periodisme ha d'estar acreditat i consolidat pels propis periodistes que s'han de fer necessaris per la seva qualitat basada en la utilitat i l'honradesa, oferint un sistema de comunicacions i eines fiables. 

Gràcies, pare.

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

"JO HI VAIG SER"

L'esperit de la manifestació del 10 de juliol del 2010 es recull a l'exposició de fotografies Jo hi vaig ser. Les instantànies són fetes per els protagonistes anònims d'aquella tarda històrica per Catalunya. 

El 10 de juliol del 2010, més d'un milió de persones van participar en una històrica manifestació en defensa de l'autogovern. El Tribunal Constitucional invalidava nombrosos articles de l'Estatut català. Els ciutadans, com a reivindicació van sortir al carrer i es van unir a una marxa plena de consignes independentistes, banderes i famílies envoltades per un ambient festiu. Jo hi vaig ser recull l'esperit d'aquella jornada d'expressió ciutadana a través d'una vintena d'imatges fetes per persones anònimes que s'exposen, a partir d'avui fins el 21 de Gener, a El Corte Inglés. 

Òmnium Cultural i l'editorial Ara Llibres han estat els encarregats de buscar les fotografies fetes pels mateixos protagonistes el mateix dia de la crida popular. Aquestes reflecteixen petites històries d'una tarda històrica.

Portada del llibre Jo hi vaig ser, editat per Ara Llibres, amb el mateix títol que l'exposició

105 periodistes assassinats al món al 2010

Press Emblem Campaign calcula que 35 periodistes han mort aquest any a Llatinoamèrica mentre exercien el seu ofici

Segons l'informe anual presentat per la ONG independent Press Emblem Campaign (PEC), publicat a Ginebra, Amèrica Llatina és una de les regions més perilloses del món per a la premsa. L'informe dóna a conèixer la mort violenta de 105 professionals en 33 països de tot el món. 

Mèxic ocupa el primer lloc de la llista. Els assassinats a aquesta ciutat s'han vist relacionats amb el narcotràfic i la guerra del territori, que el converteix en el més perillós del món pels professionals del periodisme de denúncia i investigació. Hondures i Irak competeixen per la segona i tercera posició; les dues nacions amb nou periodistes morts com a conseqüència d'atacs contra la premsa des del passat mes de gener. Els segueix Colòmbia, on s'han registrat quatre assassinats, dos menys que a Filipines i un menys que a Rússia, però igual que a Brasil i Nigèria. 

Així, per regions, apunta la PEC: "Amèrica Llatina encapçala la llista de països d'alta perillositat pels mitjans. En aquesta regió 35 periodistes van ser assassinats durant els 12 mesos d'aquest any. Seguint l'ordre, afegeix, Àsia registra 33 assassinats. A l'Àfrica es produïren 14 morts i 11 a l'Orient Mitjà. El continent Europeu ha sofert 12 morts des de principis del 2010. Aquesta epidèmia no sembla trobar cura. La comunitat internacional no ha trobatels mitjans per posar punt i final a aquest mal, ni els mecanismes efectius per dur a judici ràpidament als responsables dels crims."

Fent balanç, l'entitat civil menciona que dos periodistes van morir assassinats a Afganistan, on els talibansmantenen segrestats dos periodistes francesos des de fa un any, per el que s'ha convertit en el segrest més llarg de la història del periodisme. 

En els últims cinc anys, que coincideixen amb l'inici del registre i la publicació d'informes d'aquesta ONG, 529 periodistes van deixar la vida exercint la seva professió. Durant aquest període Irak va ser el país més perillós,amn 127 casos, seguit per Filipines i Mèxic, amb 59 i 47 morts respectivament. La Press Emblem Campaign promou l'adopció d'una legislació internacional per reforçar la protecció dels periodistes en el compliment amb els seus objectius laborals, va recordar la presidenta, Hedayat Abdel Nabi.

ÉS AQUESTA LA SOCIETAT QUE VOLEM?

2- Racisme


Una de les cares de la globalització és violenta. Fa fora de casa a moltes persones, que es veuen forçades a emigrar a països una mica més rics, com ara el nostre. En altres casos fa esclatar conflictes bèl•lics entre pobles i ciutadans. És habitual sentir discursos que ens posin una bena als ulls i entabanar-nos. Vivim al planeta terra, tots hem evolucionat de la mateixa espècie, venim del mateix lloc, som iguals i ens hem de sentir iguals. Tant dels qui parlen a casa en català com d’aquells que ho fan en castellà, i també d’aquells que arriben i parlen urdú, quètchua o swahili. Amb el sentiment de pertinença de les persones no s’hi juga. La pau es construeix cada dia en cada gest, en cada mirada. La vida quotidiana ha de ser un espai de fraternitat. És clar que hem de ser fidels als nostre país, però entenc per país com a sentiment. Ser fidel al país significa recollir el bo i millor del nostre passat per projectar-lo amb força i determinació cap al futur. La identitat catalana la podem compartir amb el veïnatge, oberts a acceptar també els que els altres ciutadans ens poden ensenyar. Aquest intercanvi ens fa créixer com a persones. Ens hem de sentir ciutadans del món. No podríem entendre la nostra societat sense tenir en compte què passa a la resta del planeta. La majoria de problemàtiques que se’ns plantegen són d’abast mundial, però hi hem de donar una resposta global. Deixem entrar les noves idees en nosaltres!

Mans: Víctor i Cèlia

ÉS AQUESTA LA SOCIETAT QUE VOLEM?

1- RESPECTE

S’incrementa la falta de respecte. Les relacions humanes cada vegada són més fredes i interessades. No considerar els altres, les seves opinions i iniciatives ens fa tendir a l’ individualisme, a la no cooperació. Per què no propulsar la solidaritat? És obvi que per aconseguir-ho el valor de la confiança és fonamental. Un país no pot tirar endavant si no té confiança en si mateix. Un pilar essencial de l’educació passa per tenir confiança en un mateix i en els que t’envolten. I tanmateix vivim en una societat de desconfiats. Les regles socials ens fan competir entre nosaltres, comunicar-nos poc amb aquells que tenim a la vora. No confiem en el company de feina ni en el veí de la porta del davant. A vegades, aquesta desconfiança funciona com un mecanisme de defensa davant les presumptes amenaces que ens assetgen. Però aquesta dinàmica portada a l’extrem només ens pot fer sentir aïllats, sols i per descomptat, sense cap possibilitat de guanyar la partida de la transformació social. Avui en dia confiar és arriscat, podem acabar malferits, decebuts en veure com algú s’aprofita de la nostra confiança. Però també és cert que els casos en que la cosa rutlla fan que valgui la pena. Deixem entrar l’empatia i la humilitat en nosaltres! 

( I demà una altra denúnica social)

ASMITA; Bed and breakfast

Asmita, bed & breakfast

Avui 10 de desembre s'ha estrenat al Teatre Alexandra Amina, bed and breakfast, un reportatge basat en fets reals que narra l'experiència d'en Dharma que va perdre els dits de les mans i els peus ascendint l'Everest. La posterior ajuda que va rebre d'una família catalana li va canviar el futur i ampliar les seves possibilitats de realització personal.

Dharma era un guia d'alta muntanya, xerpa, que acompanyava les expedicions a l'Everest i programava trekkings. Feia la seva feina amb gran professionalitat. Tenir tanta cura del client, però, li va costar els dits de les mans i els d'un peu. En Dharma va voler cordar les botes d'un home de 76 anys a qui feia de xerpa per aconseguir el Record Guiness en ser la persona amb més edat que ha assolit el cim de l'Everest. El contacte de la pell amb la temperatura sota zero va iniciar la congelació dels dits, que li van ser amputats uns dies més tard, quan va aconseguir baixar sol del cim passats uns dies. La resta de l'equip l'havia donat per desaparegut. Sense dits en Dharma veia com el seu futur s'enfosquia, que no podia seguir amb l'ofici que tant estimava i que amb aquesta nova condició hauria de dependre sempre d'algú altre.

La família gironina Casas Papell, antics clients del guia, el van dur juntament amb la seva dona Asmita a Catalunya i el van acollir a casa seva. La família enviava a Nepal quotes per tal d'escolaritzar els fills d'en Dharma. A l'assabentar-se de la seva pèrdua dels dits no van dubtar en prestar-li ajuda. Durant quatre mesos van fer l'impossible per poder operar-lo i fer que tornés a ser autosuficient. Per recaptar diners per la família nepalesa es van organitzar xerrades a centres excursionistes i altres esdeveniments particulars.

Avui en Dharma treballa altra vegada de guia, tot i que no ascendeix a les expedicions. Asmita, després d'haver-se impregnat de la cultura, les costums i la gastronomia occidental va obrir una casa de menjars a Kathmandú, amb l'ajuda de la família Casas Papell. El reportatge deixa l'espectador amb un bon regust de boca, veient els forts lligams fraternals que uneixen les dues famílies actualment i l'actitud solidària i plena d'humanitat dels protagonistes. Els nepalesos han aconseguit un millor nivell de vida i els catalans se senten interiorment omplerts. I és que els finals feliços, per poc que ens n'adonem, també són possibles.




Per veure el trailer clicar aquí.

PAULO COELHO - CERRANDO CÍRCULOS

Siempre es preciso saber cuándo se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más allá del tiempo necesario, pierdes la alegría y el sentido del resto. Cerrando círculos, o cerrando puertas, o cerrando capítulos, como quieras llamarlo. Lo importante es poder cerrarlos, y dejar ir momentos de la vida que se van clausurando.

¿Terminó tu trabajo?, ¿Se acabó tu relación?, ¿Ya no vives más en esa casa?, ¿Debes irte de viaje?, ¿La relación se acabó? Puedes pasarte mucho tiempo de tu presente "revolcándote" en los por qué, en devolver el cassette y tratar de entender por qué sucedió tal o cual hecho. El desgaste va a ser infinito, porque en la vida, tú, yo, tu amigo, tus hijos, tus hermanos, todos y todas estamos encaminados hacia ir cerrando capítulos, ir dando vuelta a la hoja, a terminar con etapas, o con momentos de la vida y seguir adelante.

No podemos estar en el presente añorando el pasado. Ni siquiera preguntándonos por qué. Lo que sucedió, sucedió, y hay que soltarlo, hay que desprenderse. No podemos ser niños eternos, ni adolescentes tardíos, ni empleados de empresas inexistentes, ni tener vínculos con quien no quiere estar vinculado a nosotros. ¡Los hechos pasan y hay que dejarlos ir! 

Por eso, a veces es tan importante destruir recuerdos, regalar presentes, cambiar de casa, romper papeles, tirar documentos, y vender o regalar libros. Los cambios externos pueden simbolizar procesos interiores de superación. 

Dejar ir, soltar, desprenderse. En la vida nadie juega con las cartas marcadas, y hay que aprender a perder y a ganar. Hay que dejar ir, hay que dar vuelta a la hoja, hay que vivir sólo lo que tenemos en el presente…

El pasado ya pasó. No esperes que te lo devuelvan, no esperes que te reconozcan, no esperes que alguna vez se den cuenta de quién eres tú… Suelta el resentimiento. El prender "tu televisor personal" para darle y darle al asunto, lo único que consigue es dañarte lentamente, envenenarte y amargarte.

La vida está para adelante, nunca para atrás. Si andas por la vida dejando "puertas abiertas" por si acaso, nunca podrás desprenderte ni vivir lo de hoy con satisfacción. ¿Noviazgos o amistades que no clausuran?, ¿Posibilidades de regresar? (¿a qué?), ¿Necesidad de aclaraciones? , ¿Palabras que no se dijeron?, ¿Silencios que lo invadieron? Si puedes enfrentarlos ya y ahora, hazlo, si no, déjalos ir, cierra capítulos. Dite a ti mismo que no, que no vuelven. Pero no por orgullo ni soberbia, sino, porque tú ya no encajas allí en ese lugar, en ese corazón, en esa habitación, en esa casa, en esa oficina, en ese oficio.

Tú ya no eres el mismo que fuiste hace dos días, hace tres meses, hace un año. Por lo tanto, no hay nada a qué volver. Cierra la puerta, da vuelta a la hoja, cierra el círculo. Ni tú serás el mismo, ni el entorno al que regresas será igual, porque en la vida nada se queda quieto, nada es estático. Es salud mental, amor por ti mismo, desprender lo que ya no está en tu vida. 

Recuerda que nada ni nadie es indispensable. Ni una persona, ni un lugar, ni un trabajo. Nada es vital para vivir porque cuando tú viniste a este mundo, llegaste sin ese adhesivo. Por lo tanto, es costumbre vivir pegado a él, y es un trabajo personal aprender a vivir sin él, sin el adhesivo humano o físico que hoy te duele dejar ir. 

Es un proceso de aprender a desprenderse y, humanamente se puede lograr, porque te repito: nada ni nadie nos es indispensable. Sólo es costumbre, apego, necesidad. Por eso cierra, clausura, limpia, tira, oxigena, despréndete, sacúdete, suéltate.

Hay muchas palabras para significar salud mental y cualquiera que sea la que escojas, te ayudará definitivamente a seguir para adelante con tranquilidad. ¡Esa es la vida!

El món que ve, en realitat no ve; l'hem de sortir a buscar

El logo d'Ara

El panorama comunicatiu català compta des d’avui, 28 de novembre, amb un nou diari, l’ARA, amb un tiratge d'entre 40.000 i 60.000 exemplars diaris.

El periodista Carles Capdevila, que ha treballat a TV3, Catalunya Ràdio i el diari Avui, entre d'altres mitjans, serà el director del nou diari. El grup Cultura 03, un conjunt d’empresaris i inversors, entre els quals hi ha la fundació Lluís Carulla, el grup Focus, Ferran Rodés o Víctor Font i un grup de periodistes, format per Toni Soler, Albert Om, Antoni Bassas i Xavier Bocsh entre altres, han estat els impulsors del nou diari.

            En un moment de grans reptes, ARA vol contribuir al debat parlant de tot sense dogmes ni límits, perquè Catalunya aposti pel futur amb tota la seva ambició i esdevingui aviat una de les societats europees amb més prosperitat i benestar. L’Ara és un diari de caràcter informatiu general, que comença amb la il·lusió necessària per fer un pas endavant pel nostre país i que s'adreça al nou lector del segle XXI. Ara és una mirada activa, nova, sense hipoteques. És una eina útil per la societat catalana actual que vol explicar el món des de Catalunya i des d’on sigui la notícia. El diari Ara, aposta també per la reflexió futura, pels canvis morals, culturals i econòmics.

            El diari es pot llegir també en versió digital: http://www.ara.cat/

            Ara vol reinventar el periodisme actual, compromès amb la veritat, seriós, profund, veraç, professional i entusiasta. I sobretot, intel·ligent.

             Personalment i des d’aquí felicito als empresaris per haver tingut valor de tirar endavant el projecte en aquests temps tant difícils i desitjo a Ara una llarga trajectòria en què els lectors tinguem la oportunitat d’aprendre a reflexionar i a tenir una visió més crítica del món. 

Per veure el video del llançament, prem aquí.