jueves, 20 de enero de 2011

És aquesta la societat que volem III ?

La falsedat i la hipocresia són valors que s'estenen ràpidament. És molt més fàcil que la feina la facin els altres,obviar el compromís i la responsabilitat i triar el camí fàcil per aconseguir l'èxit. Vivim a un món on ens trepitgemuns als altres. Ens fixem un objectiu i els mètodes per aconseguir-los no són l'important, podem fer servir el que sigui. Cal però obrir el camp de visió. Tenir seguretat en tu mateix i conèixer els nostres límits. Cooperant també s'assoleixen objectius, sense trampes, sense mentides. Saber estar és una qualitat que va més cara cada dia que passa. 


Saber estar significa també saber acompanyar, i ser acompanyat, que no és la mateixa cosa. En un món individualista com el nostre, aquesta capacitat per comprendre el trencaclosques de les relacions i encaixar-se a un mateix en el lloc que més li escau, a un mateix i als altres, és tot un valor a l'alça. Avui en dia no som persones que vivim en un mateix grup i fem les mateixes coses, sempre. Més aviat ara som aquí amb aquests i més tard serem allà amb aquells altres. 


Per això hem de valorar tant la capacitat de relacionar-nos i fer coses plegats, perquè hem de trepitjar molts escenaris distints al llarg del dia que ens demanen regles del joc diferents a les nostres. Hem de ser peces autònomes capaces d'establir lligams per dur a terme projectes que ens beneficiïn personalment i que ens beneficiïn a tots.



sábado, 15 de enero de 2011

ARA VIVIM AQUÍ, 6 HISTÒRIES D'IMMIGRACIÓ AL RIPOLLÈS

Diuen que l'experiència és la base per la comprensió. Fer aquest treball m'ha proporcionat una sèrie de coneixements que m'han permès descobrir la complexitat de la paraula immigració. 

Quan es parla d'immigració hi ha uns punts generals i vàlids per tots aquells que han arribat a casa nostra d'altres terres més o menys llunyanes. Per què han d marxar del seu país natal? Què els obliga a deixar-ho TOT? Amb quins entrebancs i sorpreses es troben en aquest incert viatge? Correspon la realitat del país amb les seves imatges i informacions inicials? La gent els rep com ells esperen? Saben adaptar-se i esforçar-se en aquests nous entorns? Es manté viu el desig del retorn? 

Les respostes a aquestes preguntes podrien omplir el guió del treball. Tanmateix, tot i ser les mateixes preguntes, he pogut constatar que les respostes són ben diverses, que cada persona viu el procés de manera diferent. 

Ara, havent acabat el projecte, puc citar uns quants dels punts i conclusions que n'he pogut extreure. 

Un dels trets bàsics perquè la integració sigui un fet, és el coneixement de la llengua del lloc de residència. Per arribar a aquest coneixement és necessària la relació constant amb la població autòctona i la voluntat de voler conèixer la nova cultura i intentar comprendre-la i respectar-la. L'activitat lingüística del català, per exemple, és causa i conseqüència d'aquesta integració; si parlem més bé el català, la integració serà més fàcil, i per altra banda, si hi ha una constant relació amb la població autòctona, el català s'aprendrà més ràpidament. 

He vist també, que la tolerància és fruit del coneixament. Només si coneixem un fet, una situació o una persona ho podem jutjar. Popularment, si hom conegués a fons el significat d'immigrar, molts dels problemes de desigualtats existents s'eliminarien. Molts tòpics massa arrelats sobre la immigració falsegen la realitat. Per això és important el diàleg, les paraules. Aquests evite enclaustraments, ens obren portes cap a noves idees i nous punts de vista. D'aquesta manera és més fàcil conviure plegats. 

La interrelació de cultures pot ser un fet enriquidor per la societat i també com a persona. Tot el que es coneix de nou va ampliant els nostres coneixements i alhora va ampliant la nostra personalitat. La trobada del "tu" és un recurs essencial per la construcció del "jo". 

Un altre Factor que m'ha cridat l'atenció és el pes de la religió en la vida diària d'alguns entrevistats. Cada religió té unes pròpies particularitats. En el nostre cas, la religió catòlica té uns preceptes que comparats amb la religió delsnouvinguts ens fan reacis a acceptar-les, fet que es dóna també a l'inrevés. Això, en ocasions, pot originar xocs socials que ens allunyen. Cap religió és millor que cap altra. Malauradament, els mitjans de comunicació i l'imaginari popular augmenten aquestes diferències. 

Les persones que abandonen el propi país per tal de buscar un futur amb millors condicions, moltes vegades no veuen satisfetes les seves expectatives veient-se obligades a acceptar feines precàries, sovint molt per sota de la seva qualificació i capacitats, donant-se el cas d'haver de treballar o bé sense papers o bé amb un sou més reduït que una persona del país que fa la mateixa feina. En aquests casos les persones acabades d'arribar s'adapten qualsevol tipus de feina amb l'objectiu de sobreviure i tenir uns ingressos regulars. L'objectiu és millorar tan a nivell social com econòmic i l'esforç en aquest sentit és continu. Hi ha qui ho aconsegueix i qui no. Amb l'impacte de la crisi econòmica moltes d'aquestes persones s'han vist obligades a retornar al seu país. 

Tot i que el fet migratori sempre s'ha donat, actualment estem a l'inci de les migracions a nivell global. El futur que tenen aquestes és incert. Estan preparats els països receptors i els seus polítics per assumir aquestes migracions? Hi ha prou polítiques? Les societats seran prou dúctils i madures per conviure amb aquestes onades migratòries? 

Tot i les problemàtiques que se'n puguin derivar animo a fer tots l'esforç per tal que aquest mestissatge no siguiuna font de conflictes, sinó quelcom positiu. Tots ens hem d'esforçar per conviure sense perdre la pròpia identitat. Ja que com diu el cantautor de Xàtiva, "qui perd els orígens, perd la identitat". 






10-01-2010
2n Batxillerat, IES Abat Oliba, Ripoll.

domingo, 9 de enero de 2011

Futur i periodisme

La paraula Wikileaks s'ha convertit en una de les més utilitzades actualment, tan si es tracten temes periodístics, ètics, polítics, sociològics o filosòfics. La connotació d'aquesta, però, és ben variada. Per a uns, reflecteix un espectacle de primer ordre digne d'admirar i per a uns altres un atac a la seguretat intenracional. Internet va ple de notícies sobre Julian Assange, que és titllat d'inquietant i sorprenent. I a partir d'aquí les interpretacions divergeixen en lloances i desqualificacions. El que per a tots és clar és que Assange practica un periodisme de relvelació, que ajudat per la perspicaç tecnologia revela documents de la diplomàcia nord-americana considerats confidencials. S'ha necessitat molt poc temps per aconseguir tota aquesta informació.  El mètode? El desconeixem. El que sabem és que és un mètode eficaç. Així doncs tota la transperència que Assange aconsegueix està envoltda de misteris. Sense tota aquesta tecnologia la manera d'aconseguir la informació de ben segur que hauria estat diferent. 


Aquest mitjà clàssic d'obtenció d'informació, però, està amenaçat, i també ho està l'ofici en general. Amenaçat pels interessos de la propietat dels mitjans, que reduint la informació dels missatges a un simple negoci ens condueix cap a un mercantilisme desproporcionat. També pels interessos dels més poderosos que seleccionen i elegeixen els continguts. I amenacen també les últimes tecnologies digitals que juntament amb la globalització permet a tota mena de persones esdevenir productors de discursos i missatges i expandir-los mitjançant la web a tota la societat, sense cap acreditació. 

El periodista curiós, compromès, format amb mirada pròpia, lliure, exigent i rigorós que vetlla pels interessos del receptor perd pes. La realitat actual doncs, obliga al periodista a recórrer a nous mètodes de comunicació. Cal adaptar les propostes informatives a la digitalització, amb l'aspiració que cada receptor pugui conformar una opinió pròpia. Això serà possible si el resultat de l'activitat periodística es fa imprescindible per diferenciar els missatges interessants i professionals dins el desori general que circula pel ciberespai. Aquest nou periodisme ha d'estar acreditat i consolidat pels propis periodistes que s'han de fer necessaris per la seva qualitat basada en la utilitat i l'honradesa, oferint un sistema de comunicacions i eines fiables. 


viernes, 7 de enero de 2011

Gràcies, pare.

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.








martes, 4 de enero de 2011

"JO HI VAIG SER"

L'esperit de la manifestació del 10 de juliol del 2010 es recull a l'exposició de fotografies Jo hi vaig ser. Les instantànies són fetes per els protagonistes anònims d'aquella tarda històrica per Catalunya. 


El 10 de juliol del 2010, més d'un milió de persones van participar en una històrica manifestació en defensa de l'autogovern. El Tribunal Constitucional invalidava nombrosos articles de l'Estatut català. Els ciutadans, com a reivindicació van sortir al carrer i es van unir a una marxa plena de consignes independentistes, banderes i famílies envoltades per un ambient festiu. Jo hi vaig ser recull l'esperit d'aquella jornada d'expressió ciutadana a través d'una vintena d'imatges fetes per persones anònimes que s'exposen, a partir d'avui fins el 21 de Gener, a El Corte Inglés. 

Òmnium Cultural i l'editorial Ara Llibres han estat els encarregats de buscar les fotografies fetes pels mateixos protagonistes el mateix dia de la crida popular. Aquestes reflecteixen petites històries d'una tarda històrica.



Portada del llibre Jo hi vaig ser, editat per Ara Llibres, amb el mateix títol que l'exposició