Los cínicos no sirven para este oficio.-

Autor: Ryszard Kapuscinski

Títol: Los cínicos no sirven para este oficio, sobre el buen periodismo.

Edició original: Il cinico non è adatto a questo mestiere. Conversazioni sul buon giornalismo.

Primera edició: Febrer 2002.

DADES DE L'AUTOR I LA SEVA OBRA-

Kapuscinski va néixer el 4 de Març del 1932 a Pisnk, un poblet que pertanyia a Polònia, i que actualment està integrat a l’estat de Bielorússia.

Un cop va haver estudiat i es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Varsòvia, es va dedicar al periodisme. Va entrar a formar part de l’agència de premsa estatal polonesa que li va brindar l’oportunitat de viatjar arreu del món com a corresponsal de guerra. Va ser així, viatjant i convivint directament amb l’actualitat, com es va convertir en un dels més grans reporters de la fam, la misèria i les guerres.

Al llarg de la seva vida, va compaginar el periodisme amb la literatura polonesa i anglesa, la publicació de llibres sobre països, gent i situacions exòtiques mostrant sempre un gran compromís social amb els temes tractats.  La seva ètica reflecteix en cada una de les seves obres un profund respecte cap a les persones del planeta que no tenen veu.

L´observació i la intuïció que demostra, ha permès a Kapuscinski arribar als lectors d’una forma directa i pròxima. Els seus textos demostren que és un periodista dels que estan al lloc dels fets,  ja que per explicar i transmetre el món una veritat cal tenir un coneixement físic i directe, sense filtres i emotiu d’ allò que es parla.

Va morir a Varsòvia el 23 de gener del 2007 i la seva mort va significar una gran pèrdua pel món periodístic i pel món en general.

 Anteriors a Los cínicos no sirven para este oficio, entre altres, va publicar les obres Ébano, El Emperador, sobre  l’emperador d’Etiòpia Haile Selassie, El Sha, Cristo con un fusil al hombro, El Imperio, que tracta  sobre l’ensorrament de la unió Soviètica i entrevista testimonis sobre els crims comesos per l’estat rus, Lapidarium IV, fragments de reportatges i Pensamientos, La guerra del fútbol, en que parla sobre diversos conflictes africans i llatinoamericans, Un día más con vida ,on narra la descolonització portuguesa d’Angola al 1975 i la consegüent guerra civil que va desencadenar, Los cinco sentidos del periodista, que recull principis bàsics de periodisme, El mundo de hoy, en el que l’autor reflexiona sobre l’11-S o el 11-M, Viajes con Heródoto, en el que ret homenatge a Heródot, un reporter la filosofia del qual és que dins el món en què vivim n’hi ha molts de diferents.

Amb algunes d’aquestes obres, l’autor va guanyar el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats l’any  2003, per la seva preocupació pels sectors més desfavorits i per la seva independència contra totes les pressions que se’ls presenten, el Premio Letterario Elsa Morante al 2005 i va  ser membre de l’ Acadèmia Europea de Ciències i Arts.

ESTRUCUTURA I VALORACIÓ-

Los cínicos no sirven para este ofcicio és una transcripció de tres debats on Kapucinski va participar. Cada un d’ells tracta d’un tema diferent.

En el primer debat, en el que Maria Nadotti n’és la moderadora, Ryscard ens introdueix al periodisme, al periodisme de veritat, el ben fet, el que aporta personalment i socialment alguna cosa interessant i vàlida. Parla primer del periodisme actual , de les grans innovacions que la tecnologia ha permès en aquest camp. Llavors deixa clar que el periodisme admet un cert risc i sacrifici. És una professió molt exigent, no té horaris. Demana un estudi constant i mai s’acaba d’investigar. 

Periodisme és una carrera eterna; hem de profunditzar constantment en els nostres coneixements, el món canvia constantment i dia rere dia cal estar pendent de tot. És molt important la predisposició a aprendre sempre més.  Kapuscinski parla també de la remuneració de la professió. Cal anar escalant mica en mica però un periodista, generalment mai és ric. Finalment contesta a la pregunta que Maria ha formulat, com l’experiència personal influencia en el que s’escriu.  Per fer-ho diferencia dos tipus de periodisme, els serfs de la gleva i els directors. Aquests últims són els grans executius, els que veuen la informació com un mercat i una manera de guanyar diners. I els diners s’aconsegueixen amb l’espectacle. D’aquesta manera la informació es va separant de la cultura, es va convertint en un gran negoci on el que importa és guanyar sobreposant-se al rival, estar pendent sempre dels altres mitjans i anar per davant. El seu objectiu és treure’n el màxim benefici possible i aquesta no és la manera d’exercir el bon periodisme.

Kapuscinski diu que no es pot parlar d’allò que no es coneix.  S’ha de constatar personalment un fet, una situació, les paraules d’una persona per llavors poder-les transmetre. El periodista s’ha d’acostar a la veritat. Per això els periodistes que treballen amb les persones, que intenten entendre les seves històries, que han d’explorar i investigar, l’experiència personal és fonamental per l’ofici. Ser èticament correctes és una de les principals responsabilitats que es requereixen. S’ha de treballar també l’empatia per fer vertader periodisme intencional, un periodisme que lluiti per alguna cosa. Reflexiona, a més, sobre les fonts de la informació. Per ell, cal allunyar-se de les versions oficials, les rodes de premsa, i el poder en general. Sense deixar de banda els esdeveniments històrics, el periodista ha d’esforçar-se a trobar les seves pròpies informacions aprofitant les ocasions i superant la barrera que existeix entre llengües, un dels més grans problemes comunicatius. 

La primera part acaba amb un recordatori que Kapuscinski fa dels seus inicis en l’ofici i alguna experiència. Parla del poder dels mitjans de la informació i de la manipulació que se’n pot arribar a fer. Aquests decideixen què és i què no és noticia. Si se’n parla, el món ho sap però si un fet no apareix als mitjans és com si aquest fet no hagués existit.

Cada any més de cent periodistes són assassinats i uns quants centenars més empresonats o torturats. En diferents parts del món es tracta d’una professió perillosa, qui decideix dedicar-s’hi està disposat a deixar-se la pell, amb risc i patiment, el periodista no pot ser un cínic de cap de les maneres.

La segona entrevista, feta per Andrea Semplicia a Itàlia el 28 de novembre de 1999, tracta un dels temes que Ryszard Kapucsinski més bé coneix, Àfrica. El periodista repassa amb rigor i fluïdesa algunes de les personalitats que ha conegut de primera mà del continent i els seus principals fets històrics.  Ens aproxima a la lluita de les colònies europees a Àfrica i la busca de la seva independència. Parla d’Argèlia, d’Abdelaziz Bouteflika i la seva

problemàtica territorial, la revolta dels Mau-Mau que va sacsejar Kènia des del 1950, de l’emperador d’Etiòpia Haile Selassie i els seus objectius aconseguits, de Ghana i Kwane Nkrumah, del primer ministre del Congo Patrice Lumbumba i el seu assassinat, i l’alliberament de Sudáfrica gràcies a Nelson Mandela, a qui veu com un segon Che Guevara. Acaba amb una explicació i raonament del desencís que retorna a tots aquests paísos a la pobresa, a la no emancipació i a un abandonament de la lluita per l’evolució del país.

Aquesta part, i l’oratòria de Kapuscinski deixen clara la dedicació del periodista a l’Àfrica. Els seus coneixements són propis d’algú que hi ha residit durant molts anys.

La tercera part està dedicada a una conversa entre Kapuscinski i l’escriptor John Berger, qui també és crític d’art. Maria Nadotti és la moderadora. Aquesta conferència va formar part del congrés “Veure, Entendre, Explicar: literatura i periodisme en un final de segle”, organitzat per la revista Línia d’Ombra a Milà al novembre del 1994. S’admiren mútuament però en alguns aspectes tenen punts de vista diferents. El diàleg és intens i reflexiu. Tracten la literatura i el periodisme i de com s’influencien entre ells. Parlen també de la sociologia i de la manera d’entendre la història i el món. Berger ho reflexa amb les seves obres de camperols, símbol de recórrer al passat i a la història per trobar solució als problemes presents. Les obres de Berger tracten de camperols i d’aquesta manera de veure el món basada en l’esforç, en la proximitat i en el passat. En canvi Kapuscinski decideix treballar la seva obra partint dels viatges a zones llunyanes i diferents a la europea. Així reflecteix el món, ha d’anar al lloc dels fets per poder-los escriure. Cada un amb la seva manera de crear, coincideixen que el que importa i el que es valora és el resultat final, i la manera com aquest resultat afecta al lector, oient o receptor.

Haver llegit Los cínicos no sirven para este oficio m’ha proporcionat un més ampli ocneixament sobre el periodisme. Kapuscinski m’ha sabut transmetre magníficament la sensació de descobrir la veritat. Les seves paraules són plenes de veritat. Les històries que explica van existir de veritat. Trobo un encert que els protagonistes de les seves experiències siguin, més que els fets, les persones amb qui s’ha anat trobant i coincideixo amb ell que les fonts personals són una eina bàscia pel periodisme. Aquest fragment de l’obra ho exemplifica perfectament: 

“Para los periodistas que trabajamos con las personas, que intentamos comprender sus historias, que tenemos que explorar y que investigar, la experiencia personal es, naturalmente, fundamental. La fuente principal de nuestro conocimiento periodístico son “los otros”. Los otros son los que nos dirigen, nos dan sus opiniones, interpretan para nosotros el mundo que intentamos comprender y describir”.

La lectura m’ha proporcionat una motivació per començar la professió de la millor manera possible.